La pitjor mare del món

Anna Manso

Canvis

em-decisio-que-Ho-no_ARAIMA20150110_0001_45 Zoom

em-decisio-que-Ho-no_ARAIMA20150110_0001_45

Començo l’any, com el 99,9% de la població, provant de canviar. En el meu cas el gimnàs està descartat (els exercicis cardiovasculars em provoquen depressió) i ja en tinc prou amb les meves caminades setmanals. Jo em centro en aquest difícil exercici de ser progenitora i provo de modificar alguns dels meus usos i costums.

Primera decisió

Decideixo que a fregir espàrrecs la persecució perquè els menors d’edat a càrrec (MEC) es facin el llit. Ho he decidit i per tres segons em mantinc ferma en la meva decisió. Al segon quatre un pensament em burxa el cervell: llavors, creixeran en el caos i el desordre. Perquè si no cal que es facin els llits, per què haurien d’endreçar la resta de coses? I llavors quan comparteixin pis no hi haurà qui els aguanti, o només aniran a petar amb parelles o companys de pis igual de caòtics i tindran una vida caòtica i tot serà caòtic. M’adono que els meus pensaments comencen a ser patològics i em distrec fent alguna cosa interessant, per exemple, anar a fer-me la manicura.

Quan torno, amb les ungles brillants i glamuroses, pacto amb mi mateixa. D’acord, que no es facin el llit. Si no volen que no se’l facin, però la resta de l’habitació que la tinguin amb serveis mínims d’ordre. Res d’objectes identificats per terra. Res de roba desada eternament sobre la taula. I res de mitjons i joguines de ping-pong dipositades en el vòrtex d’energia xucladora que es forma entre el llit i la paret, o a la prestatgeria allunyada de la vista materna. Ho he decidit i al segon sis un altre pensament torna a foradar el meu ànim com un filaberquí. A veure, si no es fan el llit, per què han de tenir les habitacions endreçades? No és poc coherent? ¿La vida caòtica és el millor que els puc oferir? I com que m’estic fent un embolic, torno a pactar amb mi mateixa: implantaré el dia de l’ordre. Vaja, allò de tota la vida de fer dissabte. I els altres dies farem de més i de menys.

Em calmo, tot i que m’esgarrifo només de pensar en el sidral que em muntaran quan els hi expliqui. Però falta poc perquè tornin d’escola i no em puc distreure esgarrifant-me.

Més decisions

Una altra decisió que prenc és apuntar-me a un curs d’interpretació de la Royal Shakespeare Company i aprendre i esforçar-me a fer meva la flegma britànica i interioritzar-la. M’agradaria oblidar els meus rampells mediterranis i prendre-m’ho tot com si fos una aristòcrata anglesa. Els pensaments burxadors malden per interrompre’m, perquè, coi, servidora va néixer a Barcelona, no a Oxford, i tot plegat és una manera de violentar la meva natura, però la tercera decisió que prenc és no fotre ni cas als pensaments sabotejadors, o aquí no hi haurà qui escrigui una llista de canvis com cal.

Tiro milles i amb el subconscient torracollònic silenciat la cosa flueix i puc apuntar a la llista més propostes de canvis: tornar al bon costum de comprar menjar preparat (visca els tetrabrics!) quan el temps lliure és escàs, recuperar el bonic costum d’amagar comandaments a distància diversos, perfeccionar la tècnica de la sordesa voluntària que tinc tan rovellada, i moltes més que no desvelo, perquè ara, en llegir-la, em faig por a mi mateixa i a la meva infinita capacitat d’imperfecció. Tot i així, prometo que ho provaré. Ho provaré. Però sospito que el balanç d’aquí un any no serà brillant, encara que, com que sóc la pitjor mare del món, ves, com a mínim tindré excusa.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 10 de gener de 2015.