La pitjor mare del món

Anna Manso

Canvis (5): una nova progenitora

No vull ser l'única a casa que plantegi una nova vida familiar. En un atac inesperat de democràcia que pot ben ser causat per un excés d'exposició solar, barrejat amb la ingesta d'una ensalada russa d'origen dubtós, he donat la paraula als menors d'edat que tinc a càrrec (MEC) perquè proposin un nou model de progenitora.

La gran

Començo concedint la paraula a la gran dels MEC, que em respon que el món seria millor sense pares, però que ja que n'hi ha d'haver (si no seríem xampinyons reproduint-nos per espores, afegeixo jo) seria fantàstic que la seva progenitora fos invisible (a voluntat del descendent, esclar). I segueix. També caldria que anés equipada amb un comandament a distància per abaixar el so en cas de reny (justificat o no) i que apugés el volum quan lloés la seva filla estimada. En aquest darrer cas el comandament serviria per gravar la conversa, de manera que es podria compartir a totes les xarxes socials. I també desitjaria que se'm sotmetés a un empelt de sis braços suplementaris perquè no fes falta demanar a cap menor d'edat a càrrec que l'ajudés a fer feines tan feixugues com anar a mirar si la verdura ja està cuita, recollir el rentaplats i escombrar cereals escampats al terra del menjador.

El petit

El petit seria feliç si m'apuntés a l'Associació Nacional del Rifle perquè deixés de clavar-li la pallissa en contra de les armes de joguina, tot i que valora positivament algun gest meu conciliador en aquest sentit. També desitjaria que deixés de ser vegetariana. No ho sóc pas, però ell considera que servir verdura i menjar amanida cada dia és equivalent. Demana també que li permeti fer el que vulgui. Que tot i els disturbis me l'endugui a veure les piràmides d'Egipte. Que canviï d'ofici perquè segons ell (i la transcripció d'aquesta frase és una mostra del meu esperit democràtic) els faig llegir tots els meus llibres... (Un altre dia faré un article sobre mentides, ara continuo.) També em demana que no sigui tan aixafaguitarres, que transcrit a idioma humà vol dir que a l'hora de plegar de les festes sigui l'última d'endur-se el menor d'edat a càrrec suat i fet un nyap. I assegura que ja n'està fart de sentir que estem en crisi com a excusa barata per no tenir una nova Wii, una Play, una PSP, i un el que sigui.

El mitjà

He deixat el mitjà en darrer lloc perquè ha estat uns dies fora i no he pogut entrevistar-lo. Ara que el tinc a l'abast em diu que sóc perfecta. Però, com que insisteixo, canta com una calàndria alguns detalls. Que si seria fantàstic que aparqués la punyetera mania de corregir faltes d'ortografia i redacció fins i tot a la carta dels Reis. Que si tanta medicina natural i gotes d'equinàcia el tenen fregit. Que si aquell dia que vaig dir que no podíem comprar una altra pilota de futbol, jo, després, vaig aparèixer amb un vestit nou, i que tampoc no és tan greu que pugui prendre begudes amb cafeïna a les deu de la nit, perquè sempre va accelerat, i total, una mica més no es nota. Però insisteix a dir-me que sóc meravellosa i de sobte recordo que té un gran interès que el pare de les criatures i jo l'apuntem a una extraescolar de ping-pong. I que ja li hem pagat una pala especial. I ara, potser, només potser, vol quedar bé. O potser creu que en realitat sóc perfecta? Sabeu, el despotisme il·lustrat no estava gens malament.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 31 d'agost de 2013.