FALCA PUBLICITÀRIA ABANS DE L'ARTICLE: Encara teniu temps fins al diumenge 1 de desembre per particpar a les eleccions per a la vicepresidència del club dels pares i mares imperfectes. La persona guanyadora assumirà el seu càrrec pronunciant petit discurs el dia 12 de desembre, a la Casa del Llibre del Passeig de Gràcia 62 de Barcelona (18:30 hores), dia de la presentació del llibre La pitjor mare del món, el manual (Columna edicions). Podeu participar aquí . I ara ja, l’article: AUTONOMIA Vull fer una crida a favor de l'autonomia. No, no és una crida política. Aquí cultivo l'antropologia social pura i dura i, per tant, l'autonomia de què parlo és la personal i intransferible. Sí, sí, intransferible perquè d'això va la cosa. De no transferir els mitjons pudents d'un menor d'edat a càrrec (MEC) al cove de la roba bruta, o el seu pa congelat a la torradora, i encara molt menys de la torradora a la motxilla convenientment convertit en un entrepà. Una autonomia que també afecta tot allò que té a veure amb escoles i instituts que insisteixen a posar deures als MEC i no a mi. O als esplais i activitats extraescolars de què gaudeixen ells i no servidora. I tot amb dos objectius: allunyar-los del parasitisme i evitar que em peti el cervell. La reunió "Aquí hi ha alumnes que no han suspès mai perquè vosaltres no ho heu permès". Amb aquesta frase tan contundent, el tutor del mitjà va deixar una classe plena de pares i mares amb la mandíbula tocant a terra. Després va convidar amablement els allà reunits a lligar-nos les mans i a tapar-nos ulls i orelles. No es tractava de cap pràctica estranya sinó de recordar que és el mateix MEC qui estudia, i no el progenitor en qüestió. No vaig alçar-me per aplaudir perquè sóc nova a la classe i encara no saben qui sóc (una certa dosi d'incògnit crec que m'afavoreix). Perquè a cop de frase el mestre em confirmava el que feia temps que sospitava: no cal que m'ocupi de TOT. Així que, si són les 7.30, obro els ulls, no sento cap soroll i intueixo que hi ha un MEC adormit i a punt d'arribar tard a classe, doncs que hi arribi. Si sé positivament que hi ha algú que no ha previst que la tarda és llarga i no s'ha endut berenar... Cap problema, experimentar la sensació de gana li incrementarà l'àrea del cervell dedicada a la memòria. ¿Fa dies que algú parla d'un treball escolar i és incapaç de passar de la fase verbal a l'escrita i pràctica? Engego la gravació secreta de la reunió amb aquell mestre tan brillant i sento unes paraules que em beneeixen: "Deixeu-los. Que facin. Dir-los que no han fet la feina o que l'han fet malament és cosa nostra, no vostra". No experimentava una alegria semblant des del dia que la Marta Rojals va anunciar que publicava la seva segona novel·la. Espaviladoria Al trending topic de paraules amb les vores gastades de tant utilitzar-les hi ha crisi , sí, però també emprenedoria . Tothom ha de ser emprenedor. I a mi, la parauleta em rebenta. Sobretot perquè la trobo coolíticament correcta. El que ens volen dir és que ens espavilem, que ens ho fem sols, que cal arremangar-se. Mitja humanitat adulta ara és aquí, espavilant-se, i per tant és absurd que els MEC no ho facin. M'estimo més que hagi d'enfrontar-se a l'horrible visió d'un 4,5 en naturals que no pas que quan el seu primer cap l'esbronqui corri a demanar hora a l'esborratraumes. O que es piqui els dits amb el seu petit negoci d'arracades i objectes diversos en què tan sols he intervingut per explicar el concepte "guanys = ingressos - despeses" que una futura morrada històrica en la qual s'han invertit estalvis seus i aliens. M'estimo més que descobreixi per ell mateix que aquell amic tan simpàtic de qui tothom l'ha advertit és un aprenent d'Al Capone que no pas que de gran voti a segons qui. Que s'espavilin. No els queda cap altre remei. Sobretot perquè jo no dono per més i no puc ser a tot arreu ni cobrir totes les seves necessitats. Ni falta que fa. Publicat al suplement Criatures. Dissabte 23 de novembre de 2013.
3 min
