La pitjor mare del món

Anna Manso

Alegria

Ens assemblem com un ou a una castanya. N'hi ha que ens pregunten per què coi les cinc som tan amigues. I tot i que els expliquem que ens vam conèixer duent els menors d'edat que tenim a càrrec (MEC) a la mateixa llar d'infants, sabem que som amigues perquè riem molt juntes. Tot i que no ho sembla, tot plegat és profund. Riem per riure, sí. I, també, riem per no plorar. I, sobretot, perquè cal riure per viure. Un bon exemple d'aquest riure per viure va ser quan una d'aquestes progenitores i amigues ens va comunicar que tenia càncer de pit. Mai hauríem dit, llavors, que durant els mesos següents riuríem tant.

"Jo m'estic curant"

Els nostres MEC gairebé no es veuen, però se'ns en fum. Nosaltres sí. Així que durant un any les nostres trobades i converses van centrar-se a fer que la vida fos el màxim de normal. Perquè ella ens ho va deixar claríssim: "Mireu, noies, jo no estic malalta, jo m'estic curant, així que res de drama". D'acord, quan ens explicava que anava a les sessions de quimioteràpia carregada amb una nevera amb gels i palanganes i com al box sucava alhora les celles i les ungles de mans i peus en glaçons i aigua gelada perquè no li caiguessin, allò no era una conversa com la d'altres vegades. Però ho feia amb tanta gràcia que rèiem fins que ens saltaven les llàgrimes. O la perruca. Va comprar-se'n una de rossa amb els cabells llisos. Estava espectacular. I evitava que tots els veïns i saludats se n'assabentessin. No ho volia. Li feia una mandra immensa. L'atabalava. Així que quan la gent li preguntava pel canvi de pentinat deixava anar que s'havia fet l'allisat japonès amb una queratina especial. Fins i tot n'hi va haver que van córrer a la perruqueria a sucar-se els cabells amb el mateix tractament... Nosaltres l'escoltàvem i ens pixàvem de riure. Igual que quan ens confessava el seu mètode per dur la perruca impecable: "Has de fer el mateix que amb un pop a la gallega. L'agafes, el sacseges fort contra el marbre de la cuina, pam, pam, pam, i llestos, tu".

El que més em meravellava era la seva energia. Encara recordo quan la vaig anar a veure al lloc on estiuejava. Feia poc que ho sabíem i esperava trobar-la sense piles. I un rave. Havia decidit que cada dia caminaria una hora i gairebé infarto provant de seguir-li el ritme ("He d'arribar a les químios forta com un toro!"). No sempre va estar així, esclar. Va patir molèsties i es va arribar a trobar fatal. Però així que podia es feia portar a una pista d'esquí per fer una baixadeta. Després la van operar i per acomiadar-se del seu pit se'n va anar a fer topless durant uns dies en una platja, tot i que de topless no en feia mai. I de seguida va fer plans perquè quan pogués reconstruir-se el pit, de pas, tingués un pitram com el que sempre havia somiat. Una reconstrucció que ha trigat anys i que encara ara ens regala moments hilarants ("Com un globus, noies. Te l'han d'inflar, perquè es desinfli. Però quedaré estupenda. Estupenda").

Jo els hi vaig explicar una mica als meus tres MEC, tot i que els vaig demanar que fossin còmplices del passar discret de la nostra amiga. Gràcies a ella, els meus fills han pogut veure de prop que hi ha paraules que no cal que facin tanta por. Que a la vida mai, mai, mai es pot deixar de banda l'humor, perquè cura. I que de vegades n'hi ha que no se'n surten, però que moltes persones sí. Ara ella continua curant-se. I nosaltres continuem trobant-nos per riure o no. Bé, per què enganyar-nos, sobretot per riure.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 19 d'octubre de 2013.