La convivència, un trencaclosques

Victòria Cardona

El to de les converses

Una bona conversa ha d’esgotar el tema que tracta però no ha d’esgotar els seus interlocutors”. Winston Churchill

Pot ser el que em va passar sopant amb un grup i un amic alemany a Berlín m’anima a fer aquest post: Em semblava que jo parlava amb un to normal i, tot d’una vaig callar per la mirada que em va fer l’amic alemany; jo estava cridant l’atenció i vaig sentir un moment de vergonya, vaig mirar l’entorn i observant taules amb més de sis o set persones es palpaven converses molt més serenes.

Com més experiència es té –casualment sóc la blocaire amb més anys de Criatures- més m’adono que em costa escoltar i, no m’agrada. Ho constato i, per això ho escric, amb tertúlies que tinc amb altres amics de la meva edat o bé amb altres de més joves. I em sembla que no em passa només a mi.

Normalment es parla molt i s’escolta poc amb el perill de tenir un company de conversa una mica més prudent que no pot agafar gaire la paraula i segurament si el deixéssim parlar recolliríem bones idees i sortides d’humor que ens estem perdent. Tot plegat amb aquell guirigall ningú escolta a ningú i tothom parla.

Pot ser ara que s’acaben les tertúlies d’estiu és un bon moment per plantejar-nos com aprendrem a escoltar als de casa i als de la feina. Si anem amb una actitud d’escolta més activa captarem millor els sentiments dels nostres o els objectius del nostre treball amb equip.

En resum procurem-nos converses no monòlegs.