La convivència, un trencaclosques

Victòria Cardona

Un retall de vida

Zoom

Retalls d’una vida

“Qui entri a casa vostra que us admiri a vosaltres abans que als vostres mobles.”

Sèneca

“És necessari aprendre el que necessitem i no únicament el que volem.”

Paulo Coelho

Trobar-me amb aquesta llibreta de quan era petita m’ha recordat algunes vivències que vaig escriure tot recordant quan escrivíem amb plumilles i tinter i util.lizatvem el secant perquè al girar pàgina no s’embrutés l’anterior. (Ara la llibreta l’ha guardat un nét meu que li fa molta il·lusió perquè hi ha uns cromos antics molt divertits).

La llibreta ha estat l’excusa per explicar-vos que érem molt sobris i que ara ens hi hem de tornar una altra vegada degut als moments de manca de feina de moltes persones.

Boca tancada i butxaca oberta

Una vegada una amiga meva em va dir: “Victòria, quan els teus fills es casin, tu tingues la boca tancada i la butxaca oberta”. Jo crec que, amb gran respecte per les meves amigues que pensen així, cal fer cas de la primera part del consell: boca tancada.

De la butxaca oberta no en vull ni sentir parlar. Moltes de la nostra generació estem una mica cansades del consum excessiu i no desitgem que els nostres fills i néts el practiquin.

De fet ja hi hem caigut tots una mica; sense voler, ens hem anat creant necessitats i, de tant en tant, en revisem alguna quan veiem algun reportatge sobre els moments actuals de gran crisi econòmica que ens remou el cor. No comprem allò que ens pot semblar imprescindible en aquell moment precís i que, ben rumiat, no és necessari; més aviat fem arribar el seu import als més desvalguts i ens quedem tranquils.

Vàrem començar en un pis de lloguer, sense televisió, amb una “vespa” i amb pocs més, i de mica en mica hem anat creien que coses que eren secundàries ara són completament indispensables. Quan anàvem a l’escola escrivíem amb plumilla i tinter i només teníem unes ceres i un llapis negre per dibuixar. En canvi, els nostres fills i filles ja van tenir tota mena d’aquarel·les i de llapis de colors.

I la roba? Teníem –i encara era un luxe– el vestit de les festes. Els altres dies anàvem amb l’uniforme del col·legi. Algun fill ja van discutir amb nosaltres perquè les seves sabatilles d’esport fossin de marca. Recordo una vegada que un mestre em va dir mirant-me els ulls: “digui al seu fill que vagi amb metro i miri els peus dels viatgers”. Ara, els néts porten els models i les sabatilles dels futbolistes del Barça, sense haver-ho de demanar i tenen les joguines més sofisticades.

Tu i jo, quan érem nenes, a la carta dels Reis demanàvemla Mariquita Pérezi, a no ser que fóssim una excepció, els Reis ens portaven imitacions. Els nostres fills ja van rebre més obsequis i quan ho preparàvem a la nit de Reis, deixant torrons i vi bo, encara sortíem a la ronda de Sant Antoni a cercar quelcom més; recordàvem la nostra il·lusió i volíem que ells la visquessin intensament. Els nostres néts estan plens dels jocs que des de la televisió els han bombardejat els dies previs a les festes.

Actualment hi ha infants que reben Pare Noel i Reis. Nosaltres, a casa dels pares, fèiem el tió el dia de Nadal, però es donava més importància a la preparació d’escalfar-lo bé, de cantar i de picar que a les llaminadures que estaven amagades. En fi, avui és tot plegat una mena de dispersió per les criatures amb tanta joguina que no valoren gaire bé res. De tant en tant han de veure la pel·lícula Toy Story amb un avi assegut al seu costat per comprendre la vàlua d’una joguina.

I llavors ens preguntem: butxaca oberta per a què?

La veritat és que quan més coses es tenen un sembla més feliç. Només ho sembla. De moment es té una satisfacció transitòria per després tornar a potenciar aquell buit personal omplint-lo amb una altra gratificació material.

Reflexió:

Quan els valors materials es transformen en prioritats les necessitats bàsiques afectives no es cobreixen satisfactòriament. El que és realment fonamental és omplir-se de la visió de coses boniques, voler obsequis que no siguin tangibles, estimar-nos en família, retrobar-se amb amics i parlar de records i altres fets que un viu i viurà i que ens ajuden a trobar la felicitat.

L’estiu, les vacances que es preparen són temps de contemplar tot el que tenim de bo i ser ben agraïts.