La convivència, un trencaclosques

Victòria Cardona

El que aprenem a casa...

Zoom

El que aprenem a casa...

“Escolta amb atenció i sense jutjar. Escolta amb el teu cor tant com amb les teves orelles.”

Julie Kuebelbeck – Victoria O’connor

Jo era molt petita i un dia vaig fer un comentari d’un client del meu pare que no em queia bé. El meu pare era advocat i, sovint m’agradava escapar-me a la saleta d’espera i parlar amb tots aquells senyors i alguna senyora que esperaven el seu torn. I, com sempre, m’hi trobava molt bé amb persones ben diferents. Però ni havia una que no m’agradava.

I, vet aquí que quan jo, una criatura de vuit anys, vaig fer la crítica del client a l’hora de sopar a la taula, el meu pare em va fer un discurs i em va parlar d’aquell gos mort al mig del carrer. Un vianant deia: “quina pudor”, un altre es queixava. “em molesta” i un el va mirar i va dir “quines dents més blanques té”.

El meu pare no em va renyar però aquesta història que vaig rebre del meu pare, m’ha ajudat tota la vida a no ser ràpida en els judicis i a veure sempre la part positiva de les persones. Gràcies pare!

El que aprenem a casa perdura sempre.

Ja s’explica del triple filtre de Sòcrates que quan li volien explicar alguna cosa: Ell preguntava si el que li volien dir reunia aquests tres aspectes: la veritat, la bondat i la utilitat; si aquestes tres qualitats no s’hi trobaven, responia: “Si el que em vols dir no saps si és veritat, si no és bo i ni tan sols és útil, per què m’ho vols dir?”

Doncs sí. Cada dia veiem que els fills aprenen pel que veuen, sense gaires paraules, tot i que un petit “discurset” fet amb intenció de donar criteri es recorda com em va passar a mi quan tenia vuit anys i mira tu que en fa d’anys d’això. Ho he explicat als meus fills i ara als meus néts amb l’esperança que els hi quedi al calaix de la memòria per fugir de la crítica i dels prejudicis.

Haig de dir-vos que el meu pare també era mestre!