Criatures 05/02/2010

De plors i de rebequeries...

2 min

És bendiferent plorar per un motiu ben conegut que per enrabiades que acostumen a tenir totes les criatures entre elsdos i quatre anys, si bé sempre haurem d'observar per què les tenen. S'arreglaran més endavant, al saber l'infant a emprar millor el llenguatge i els pares podran entendre millor el motiu del seu malestar i no quedaran tan desconcertats com quan no l'entenen. Segons la majoria de pediatres, tot aquest desconcert o preocupació per saber si s’estan equivocant amb la manera de criar els fills, és la consulta més freqüent i majoritària que es fa als metges. (Si el Dr. Santi em diu que estic equivocada amb molt de gust rectificaré). Per què s’enfada tant? Com el puc aturar? La resposta és difícil de dur a terme: tenir paciència, saber esperar... Els anys passen de presa, i a partir del moment en què els fills poden verbalitzar el què senten, tot es va arreglant. Mentrestant, hem de quedar-nos al seu costat amb una actitud comprensiva i confiar que d’un moment a l’altra l’enrabiada s’acabarà, quan la criatura hagi tret tota la pressió acumulada. Fer petites actuacions com canviar-la d’espai per distreure-la, donar-li el dinar o el sopar tan aviat com ho tinguem a l’abast o fer una gran exclamació dient: “Oh..!”, mirant al cel, a veure si tenim sort que voli un colom o un avió i canviï l’escena de l’entorn. Les enrabiades –ho anem constatant quan no som pares primerencs– són més freqüents abans dels àpats i de les hores de son. I per la gent del carrer que contemplen les rebequeries no ens preocupem, ja hi estan acostumats, des dels temps de Matussalem que els infants xisclen i es tiren a terra quan se senten contrariats. Fa uns anys, quan la dona no estava completament integrada al món laboral, alguns es quedaven a casa amb la mare o la noia que es feia càrrec de les tasques de la llar. Ara surten pels súpers i les grans superfícies a comprar amb els pares. Vaig acabant amb dos exemples: Si ploren al sortir de l’escola perquè demanen la llaminadura que no volem comprar, a vegades el més senzill és canviar de camí, i així no veuen la botiga durant una temporada. O si una criatura ha desendreçat totes les joguines en un moment de disgust, amb calma i ajudant-lo, les tornarem a guardar al seu lloc... És difícil la calma, però responguem sincerament: qui ens aplica càstigs, als adults, quan cometem un error? M'he allargat molt, perdoneu. El proper dia càstigs...

stats