La convivència, un trencaclosques

Victòria Cardona

El mòbil i l'AVE

ave Zoom

ave

“No dir més del que faci falta, a qui faci falta i quan faci falta”

André Maurois

Últimament he hagut d’anar amb l’AVE per fer una conferència a Madrid i anar i tornar el mateix dia i a Saragossa, per estar amb els meus néts que hi viuen, i no cal que us expliqui les avantatges d’arribar amb tanta rapidesa per trobar-me amb ells.

Ara bé, em preocupa l’utilització del mòbil durant el trajecte. Em sap greu que es parli tan fort i que s’expliquin tantes històries dels altres relacionades amb els desenganys de l’amor, les reestructuracions de les empreses i, que tots els que no telefonem hem de saber els noms de les persones que es diuen amb total falta de discreció. Per tot plegat, m’ha semblat avui oportú pensar-hi per parlar-vos del valor de la discreció, un valor que ajuda a encaixar la peça del trenca closques de la convivència.

“Avui, més que mai, es fa palès que els pares hem d’aprofundir en aquesta qualitat.. En el diccionari del IEC trobem aquesta definició de discreció: “manera de comportar-se de qui no fa sinó allò que convé de fer, de qui no diu sinó allò que convé de dir, que sap callar allò que li ha estat confiat”.

Molts fills, especialment adolescents, es lamenten dels seus pares que, o bé per vanagloriar-se, o bé per queixar-se, expliquen les confidències que els han fet. Aquest seria un defecte que influiria en la confiança que ens haurien atorgat, seria ni més ni menys seria airejar les seves emocions i la seva intimitat. Tampoc entendrien les ironies ni bromes que els féssim sobre els seus maldecaps. Convé escoltar i no comentar mai el que ens confien, hem de considerar que allò seu és molt preuat, encara que als adults ens semblés una nimietat.

Amb la qualitat de la discreció neix el discerniment per saber quan és prudent preguntar o quan cal esperar per fer-ho, ja que és convenient respectar la intimitat del fill i tenir paciència per rebre la confidència; hem de distingir quan és el moment..! La persona discreta no imposa, no coacciona sinó que observa i acompanya, reconeixent que ella també té defectes; per tant, no es sobta de res i, amb aquesta comprensió, anima als seus a estar tranquils i confiats i amb les espatlles ben guardades...”

De tota manera, jo hauré de seguir agafant el tren amb l’alegria de fer molts petons als meus néts. Tant de bo que no em torni tafanera i encerti amb l’encaix de la discreció pel bé dels meus ..!