De llibertats, sobreprotecció, timidesa...

De llibertats, sobreprotecció, timidesa, responsabilitat... "La nostra major glòria no consisteix en no haver caigut mai, sinó en aixecar-nos cada cop que caiem”. Oliver Goldsmith Dilluns, passat i, arrel del concert de Justin Bieber, vaig anar a parlar a 8tv al programa “Migdia”. Us deixo l’enllaç. El tema de la sobreprotecció em sembla prou important per ampliar-lo en aquest bloc. Deixo aquí constància del meu agraïment a 8tv per convidar-me i, també, per poder conèixer l’entrellat del concert al Palau de Sant Jordi per la gravació que ens van mostrar i les opinions dels meus companys de taula. És una tertúlia que us aclarirà com va anar la trobada amb l'ídol:http://www.8tv.cat/migdia/videos/societat/la-sobreproteccio-dels-menors-a-debat Si jo defensava, en aquest debat, la postura de deixar llibertat als fills per anar sols a un concert de tarda era perquè em sembla que és una manera de donar responsabilitat i de deixar-los gaudir amb els seus amics, tot recordant que entre pares i fills hi ha una relació asimètrica, no asimètrica "d'amiguisme" (SÍ de confiança),que és necessària per la bona entesa amb els adolescents. En el concert esmentat moltes “bieberistes”, noies i, menys nois, van deixar classes i fins i tot algun examen. Anar a l’escola i estudiar és la principal responsabilitat dels nostres fills i fer “campana” amb el consentiment dels pares és un mal sistema educatiu per part dels progenitors. No cal dir que les acampades de nit dels adolescents i de pares protectors a la vora d'ells,sembla tot plegat una mica de paranoia. Una altra cosa és la d’assistir a un concert un dissabte a la tarda festiu com van fer alguns i l’altre ben diferent és la de quedar-se nits fora de casa i deixar d’assistir a classe.

I, una reflexiona mentre escriu en que és què és la sobreprotecció. La sobreprotecció s’assembla a l’autoritarisme perquè atura iniciatives i llibertat dels fills. De fet, és un defecte de la bona autoritat dels pares, una autoritat al servei de l’educació dels fills.

La meva definició de sobreprotecció: “Consisteix en un concepte exagerat de l’estimació que no permet que el fill o la filla tingui la possibilitat d’equivocar-se, ni de fer quelcom per pròpia iniciativa. La protecció es fa necessària quan hi ha un perill real pel nen o nena, llavors tenim l’obligació d’atendre les seves necessitats. Però això no es pot confondre amb intervenir contínuament en les seves decisions. Del que es tracta és que els nostres adolescents tinguin l’oportunitat de conèixer per si mateixos el risc de la llibertat i que trobin les solucions adequades després d’un fracàs. El mal resultat educatiu d’aquesta sobre protecció és la baixa auto estima i la manca de seguretat de nens i nenes que esperen que tots els problemes els hi donin resolts”.

Penso, en tres punts negatius de la sobre protecció que influeixen en la timidesa. 1.- Sobre protegir als fills ajuda la seva timidesa perquè no els motivem per realitzar actes que els hi podríem valorar i dels que ells n’estarien satisfets. 2.- També fomentaríem aquest defecte si fóssim autoritaris i els hi demanéssim responsabilitats que fossin exagerades per la seva edat i, al no poder-les complir, quedarien decebuts. 3.- Sobre protegir fa mal perquè no ensenyem el valor de rectificar i el de millorar quan un s’equivoca. Tots aprenem per l’experiènciaviscuda a la pròpia carn. Convé donar eines als fills adolescents perquè aprenguin a ser responsables del que fan i tinguin la seguretat que allunya la timidesa. Deixem tres exemples quotidians: 1.- Fomentar l’autonomia. Preguntar sovint: tu que faries? En lloc de donar-ho tot planejat i "mastegat". 2.- Animar a que trobin alguna feina en temps de vacances per responsabilitzar-se d’alguna dispesa seva extraordinària com podria ser la d’anar a un concert. 3.- Pactar i conversar sobre aspectes importants com hores de temps d’oci, d’estudi o de encàrrecs que es tenen a casa. (Esgarrifa i –tots ho hem vist- aquests adolescents tirans que no mouen ni un dit per fer-se el llit, el sopar i reclamen sempre que els serveixin. Si sobre protegim i no donem ales ens pot passar a casa. Per tant, intentem la responsabilitat).Tots els pares desitjaríem arribar al final del procés adolescent desapareixent ja de l’escena i que el nostre fill tinguin ales per volar sol. Ho intentarem amb constància però sense patir... el procès és lent! I, finalitzo amb aquesta anècdota: Es diu que, en una de les visites a Nova York, en la dècada dels seixanta, Viktor Frankl fou convidat a veure l’estàtua dela Llibertat. Va comentar que era una obra magnífica, però que li semblava que hauria de ser complementada a la costa oest amb l’estàtua de la Responsabilitat, ja que no es podia entendre l’una sense l’altra. Fora doncs, autoritarismes, sobre proteccionismes, fills tirans o consentits. Hem d’aconseguir “la llibertat responsable”... i, si han d’anar a un concert que hi vagin sols i s’ho guanyin!

(Per aquells seguidors del bloc que visquin a la comarca de l’Anoia us vull comunicar que divendres, 5 d’abril a les 8h. del vespre, donaré la xerrada “El privilegi de ser avis” a la Biblioteca de Sant Sadurní d’Anoia. Si bé em dirigiré als avis, tots hi quedeu convidats. Els avis són per molts pares d’avui el seu “pal de paller”).