La convivència, un trencaclosques

Victòria Cardona

El gest afable

Zoom

El gest afable

“No és el martell el que deixa polides les pedres, sinó l’aigua amb la seva dansa i cançó”.

Rabindranath Tagore

Una imatge la de la fotografia en la que es respira la comunicació que hi ha entre la mare i la seva fills. Un gest afable el de les mans damunt de l'espatla de la seva filla. És un gest ben afable...

Ser afable ésajuntar l'afecte amb l'amabilitat, tot plegat una bona barreja per conviure béamb els fills a tota edat i particularment a l'adolescència.

Fer un ús correcte de l’afecte ens obrirà totes les portes de comunicació amb l’adolescent. Fer-ne un ús correcte vol dir no aprofitar-nos mai de la nostra maternitat o paternitat amb frases com: «em faràs posar malalta amb tots els problemes que em dónes...», «mira tot el que jo faig per tu i amb quina moneda m’ho pagues...», «t’aniria bé anar una temporada a una casa on no et tractessin com nosaltres...». Són petits trucs que funcionen per obtenir alguna resposta positiva de moment, però que donen malestar als de casa. Ens sabria molt greu que els fills ens volguessin complaure i només es preguntessin: «Què podem fer per tenir els pares contents?».

Sense abusar-ne, per no caure en xantatges afectius, s’ha d’arribar al cor dels adolescents per estimular i motivar la seva voluntat. I això, només ho podem fer quan som afables.

L’afabilitat consisteix en una especial delicadesa de tracte que fa que es trobin bé al nostre costat.

No es tracta de dir: «fes-ho per mi, que t’estimo molt», es tracta de fer que ell se sàpiga estimat dient-li, per exemple: «que contents estem de tenir-te», «gràcies per ocupar-te del teu germà amb el teu joc de l’ordinador», «perdona aquesta interrupció, però necessitaria...».

No ens fem les víctimes, els fills també han d’aprendre a donar-nos afecte per aprendre a donar-se i els podem valorar els serveis o la col·laboració que aportin. Amb valoracions i agraïment potenciarem la seva seguretat en trobar-se estimats i acceptats. Sempre cal demanar el que s’hagi de demanar, no podem fer el mateix que aquella dona que, passejant-se pels passadissos de casa seva, gemegava: «Pobre de mi, tan malament que estic i tan poc queem queixo». Nopodem creure que som uns desgraciats ni caure en victimismes quan som uns afortunats de tenir uns fills que s’han fet grans i als quals hem de demanar coresponsabilitat.

Saber demanar amb gest afable i un somriure comprensiu sempre obre el cor dels fills i el reconeixement dels pares i la valoració crea un ambient de confiança a casa que ajuda a la convivència agradable.