La convivència, un trencaclosques

Victòria Cardona

Tinc el cor tatuat

Tinc el meu cor tatuat

Amor fort dura fins a la mort.

La mort és certa, i l'hora és incerta.

La vida i la mort, Déu la té. (Dites catalanes)

Avui dia en que molts recordem especialment als nostres difunts he volgut dedicar-los aquestes reflexions.

Amb els anys he anat vivint i, hem viscut tots, la pèrdua de persones molt estimades. Sabem que tot i que passa el temps i les llàgrimes que cremen ens cauen cara avall quan menys hi penses, l’absència de l’amic, amiga o familiar que ens ha deixat queda com un tatuatge incrustat als nostres ulls i cor i, qualsevol esdeveniment, reunió o objecte de la persona absent (objectes que hi han de ser) ens revifen el dolor. Un dolor molt fort que també pateixen els nostres fills quan perden un amic a l’edat jove, sigui per un accident, sigui per una malaltia. No hi paraules que ajudin a consolar, només cal demostrar molta empatia, deixar expressar sentiments i expressar els propis.

Rosa Gatell Comella, de terra endins, a on els avis són anomenats padrins, m’ha enviat avui aquest conte-relat que publico amb molt de gust, el nom de la nena Merli, és l'advocació de la Mare de Déu del seu poble. Aquí el tenim:

“Quan va morir el pare, el que més em va preocupar va ser com explicar-li a la Merli, la meva filla La mort va ser tant sobtada que assimilar-la va ser molt dur per tots.

La Merli només tenia sis anyets… vull dir que per ella encara tenia que resultar més complicat.

No sé si ho vaig fer bé…, si ho vaig fer malament… Tot el dia pensant en com li diria.

Desprès de banyar-la i haver-li donat el sopar la vaig agafar de la ma i vam sortir juntes al terrat, asseguda a la meva falda li dic de sobte,

-“Merli amor, el padrí a tingut un accident i es mort”- Molt cruel per la meva part, ja ho sé, escopinar-li així d’aquesta manera…

No ho entenia, és clar, com ho havia d’entendre, el padrí l’ha portat al col·legi, i demà no li portarà, com ho ha d’entendre una criatura d’aquesta edat?

-“Escolta Merli, veus aquell estel?, allà d’amunt seu, hi ha el padrí, allí ben assegut, amb la seva pipa, i fent-s’hi un panxó de riure perquè l’estel li diu, “baixa, baixa que em peses””.

La Merli em mira amb els ulls lluents, a vessar de llàgrimes, l’acaricio, la beso…

-“Cridem-lo?”.

-“Padriiií !!, padriiiií !!, crida’l Merli, crida’l ben fort”.

-“Padriiiiií !!!! , sí que ens sent, mama, padriiiií !!!”.

- I tant que sí, amor !

No sé si ho vaig fer bé o malament. Van ser moltes les nits que vam sortir al terrat a cridar el padrí.

La Merli ja te deu anys, i encara avui quan mira els estels, em mira, em somriu, i em diu que “te’n recordes quan cridàvem el padrí?”.

És un conte. Un conte per minorar la pèrdua de l’avi i que, Rosa, fa veure exactament que l’avi no tornarà, que és dir-ho amb naturalitat i amb veritat i amb la seva poesia. Gràcies Rosa!

A aquesta edat i a totes que els nostres fills estimen tant els avis han d’anar vivint el dol amb explicacions i respondre a totes les preguntes que ens facin. El pare creient li contestarà amb la seguretat que està al cel amb Déu perquè la seva vida ha estat plena d’amor a tots.

Em va agradar molt el documental de l’any 2002, que reflecteix tot un curs de classe del mestre Toshiro Kanamori. Fou realitzat a l’escola de primària Minami Kodatsumo a la ciutat de Kanasawua del Japó i em va impactar el fragment en que els alumnes acompanyaven a eixugar les llàgrimes de Tsubasa, un nen a qui si li ha mort repentinament el seu pare. Us deixo l’enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=Pb_ZJ_xnx6I i, per si teniu dificultats, poseu el títol “Pensant en els altres”, al cercador d’internet.

Una amiga meva, molt estimada, Pilar Torra, que es va morir, ens deixava escrit en el seu bloc Spyria 11, aquestes paraules al sortir d’un enterrament d’un familiar:

És dolça la mort quan, com en aquest cas, ens empeny a donar gràcies a Déu per la vida de la persona que ens deixa i que ens ha fet una mica millors”.

Expressa molt bé l’acceptació plena d’una pèrdua, Miquel Martí i Pol (1991), en aquest fragment del poema Parlem de tu:

“... i a poc a poc esdevindràs tan nostra/ Que no caldrà ni que parlem de tu/ Per recordar-te; a poc a poc seràs/ Un gest, un mot, un gust, una mirada/ Que flueix sense dir-lo no pensar-lo”.

I jo, amb enyorança, tanco els ulls i veig els meus familiars i amics absents, somrients. M’han deixat una petja d’amor... amor a la família, als amics, a la tasca que els hi va tocar fer i a Déu.

Tanco els ulls i hi veig els meus estimats difunts perquè -per sempre- els tinc tatuats, al meu cor.

M’imagino també que el dia que jo em morí que ens retrobarem tots -com deia el meu pare que va acomiadar a molts al cementiri- i jo ho presenciava. Ens retrobarem i continuarem amb els vincles afectius de família o d’amistat més reforçats que mai i allà, contemplant Déu Amor,no patirem res de res.

Visquem amb esperança.

(Il.lustració cedida per Rosa Gatell Comella: Tot parlant amb l'avi-padrí, tot cercant a Déu)

Zoom