La convivència, un trencaclosques

Victòria Cardona

Quins límits marquem?

"Qui bé estima bé obeeix"

Jean Montalvo

Els límits són com la brúixola ben necessària per no perdre el nord. No podem deixar de banda que l’infant té un mapa i un territori ben diferenciat del que té el pare o la mare, que són adults; per això, per poder-los encarar bé s’ha de reflexionar i estudiar-ho abans per fer-ho de manera que no quedi tot guerxo. Un exemple ben senzill: No ha de dormir les mateixes hores un nadó que un infant d’un any o que un pare de 36 anys o un avi de 70...

Què faríem els conductors sense unes senyalitzacions, uns mapes de carreteres o un cercador GPS que ens indiquessin com arribar a un destí determinat, allunyat i desconegut per nosaltres? Ens perdríem i arribaríem més tard i amb més neguit si és que abans no haguéssim estat víctimes d’un accident de tràfic, fent un mal canvi de sentit en una autopista. Per això, abans ens informem del recorregut i del camí que hem de fer.

Reflexionem-hi i pensem-hi (com el nen de la fotografia del final del post) per organitzar quines són les nostres prioritats a l'hora de marcar els límits. Uns límits que ajudin a reforçar la voluntat dels fills i que aplicats amb molta estimació per part dels pares animin a l'obediència alegre.