La convivència, un trencaclosques

Victòria Cardona

Què diu la meva néta Clara

“Plantejar-se pocs problemes és la millor manera de resoldre’ls.”

Jean Cocteau

Els grans sabem que oblidem aviat les nostres limitacions ja que les anem acceptant i ens hi acostumem. Ho vam començar a notar un dia que al llevar-nos ens feia mal quelcom o ens notàvem amb menys energia per una nit d’insomni ... ràpids a la cuina a prendre el cafè i, segurament el dia que no tindrem cap mal al despertar-nos serà que ja estarem a l’altre món..! Interiorment som els mateixos de sempre, anem fent el que podem i no fem cas al pas dels anys a no ser que una malaltia ens faci preocupar d’estar pendents de noves medicines o de visites a metges o de proves especials.

A mi em va ajudar a tocar de peus a terra i adonar-me de l’edat el que hem va succeir:

Jo estava amb molt bona harmonia amb la meva tercera néta, ella, tenia cinc anys. Tan felices i tan a prop estàvem que se’m va ocórrer preguntar-li: “¿De quin color té els ullsl’àvia?”. Perquè ho veiés bé i –per què no dir-ho?– amb una certa vanitat, em vaig treure les ulleres.

Ella, amb un gran somriure, em va dir molt convençuda: “roses”. De color rosa, és clar!; era de la conjuntivitis mig crònica que ja arrossego ... Els meus "admirats" ulls verds havien desaparegut amb l’edat.

Ja es veu que la saviesa dels petits és més senzilla i de més sentit comú que les visions dels adults. Quin agraïment a les meva estimada Clara per fer-me tornar a la realitat!