La convivència, un trencaclosques

Victòria Cardona

No m'agraden gens els càstigs

És difícil la calma, però responguem sincerament: qui ens aplica càstigs, als adults, quan cometem un error...Bé, que aprenem a no tornar-hi!

No m’agraden gens els càstigs. Fins i tot, acostumo a preferir la paraula “reprensió” més que la de càstig. Penso que els podem evitar si tenim les cèlebres regles de joc, límits o com ho vulguem anomenar. El cas és queen tinguem.

Dir amb paraules series, gest i mirada greu: "Això està malament". Sí. "Escolta vull parlar amb tu", també... i dialogar, que vol dir saber escoltar els motius que l'han portat a un conducta determinada. També Sí.

Tampoc m'agrada deixar el petit assegut a una cadira a on, normalment, li portem mentre rondina o plora i es queda tot sol rondinant i plorant.

Això sí, quan s’ha fet la malifeta el fill ha de notar que tenim un disgust, llavors la reprensió ja apareix: el dolor per haver-nos tet enfadar, el reparar la malifeta i quedar escarmentat. El nen n’ha de ser ben conscient que no ha fet bé.

Que no passi com el fill d’una amiga meva que va tirar el gat daltabaix de la finestra i... de tan glaçada que es va quedar la mare no li deia res! El fill va reclamar: “I a mi qui em diu que no ho havia de fer, eh..?”