Mitjançant la paraula

Mitjançant la paraula Hi ha un llenguatge en el món que tots entenem: és el llenguatge de l’entusiasme, de les coses fetes amb amor i voluntat, a la recerca d’allò que es desitja o d’allò en què es creu. Paulo Coelho

Tot cercant bones paraules Necessitem una paraula i un llenguatge entenedor per dirigir-nos als nostres fills i els altres. Tenir-ne cura ens ajudarà a deixar un bon llegat als que ens succeiran. El llenguatge és atractiu quan s’empra amb propietat i claredat. Quedem encisats quan trobem persones que tan en la seva conversa normal, com en una conferència o en un debat, enraonen bé. El llenguatge és una qualitat dels éssers humans, i és un privilegi escoltar paraules i frases plenes de contingut. I, no hem d’oblidar la frase de Churchill: “Una bona conversa ha d’esgotar el tema que tracta però no ha d’esgotar els seus interlocutors”.

Els pares utilitzem el llenguatge com a eina de comunicació, i n’hem de tenir cura, no fos cas que els nostres fills, amb el llenguatge que tenim avui del wassAp –que tan els agrada- perdessin la capacitat d’expressar-se amb propietat i amb quatre monosíl·labs acabessin el diàleg amb nosaltres i a l'escola. També es perden moltes dites del llenguatge popular i, per això, seria bo utilitzar-ne algunes a la llar; cadascú triarà les seves. És un fet que aquestes frases queden a la memòria i creen un estil de vida. Frases fetes, refranys o proverbis que són bonics i que arriben a la intel·ligència –sense que els pares haguem de fer grans discursos– són adients de dir-les com aquell que no fa res, feinejant per casa. Em vaig quedar força empipada després de veure un programa a la televisió d’aquells en què una consellera prepara una cartolina d’organització familiar per a educar una criatura. En aquest cas, el fill representava un nen malcriat; i dic malcriat, ja que deuria tenir uns quatre anys, i gairebé no puc entendre que els pares no haguessin fet res abans d’arribar a aquella situació. Un marrec que es passava l’estona xisclant paraulotes i amb una conducta dèspota i tirana vers els pares i els companys del parc de joc. Us deia que m’havia empipat. Semblava que tots estaven d’acord en què el nen emprava els insults tipus: filla de p..., idiota, imbècil, sense saber-ne el significat. La gran alternativa de l’orientadora va ser aconsellar: “pares, recomaneu que digui “nassos!” en lloc de les paraulotes”. Bé, la nanny va triar aquesta opció. (Va ser un rotllo al final només escoltar nariceeeeees!) Jo estava defraudada, m’esperava una alternativa com: “gràcies”, “si us plau” o “perdona”. Si tots deien que no sabia el significat de les seves paraulotes, per què no substituir-les per la base d’una bona conducta: agraïment, bones maneres o saber demanar perdó? Misteris opinables de les supernannies televisives, com també és opinable la conclusió a la què jo vaig arribar després de veure-ho. Jo crec que a aquell petit li faltaven moltes abraçades i molts petons. Però en un cas com aquest, que gràcies a Déu no són molt freqüents, podem murmurar encongint-nos d’espatlles: “ja se sap, no li facis cas, vol cridar l’atenció”. I si ens preguntéssim per què necessita més atenció? ... ens sentirem penedits en adonar-nos que n’hi donem ben poca.

Uf, els nervis i les presses! Les paraules maques són elements importants. A les llars dels nostres pares és on varem aprendre la nostra llengua, amb converses serenes i tranquil·les en què no teníem intromissions de la televisió. Amb sensibilitat i intel·ligència, els progenitors ens llegaven un llenguatge viu i ric. Parlaven amb paraules ben clares i ben vocalitzades, que nosaltres també haurem d’emprar per l’educació de les criatures. El llenguatge ens ha de servir als pares per realitzar una autèntica trobada amb els nostres fills. Repeteixo: una autèntica trobada amb diàlegs, amb alegria o amb il·lusió per connectar i comunicar-nos. No ens empipem quan els infants ens demanen sovint: “per què?”. És natural. Ells han après a dir paraules i... és molt emocionant! I ara han de trobar-ne el sentit. Hem de saber respondre tenint cura del que els hi expliquem. Han passat aquells dies preciosos en què et conformaves i t’alegraves de sentir com repetia sons per a provar la seva pròpia veu i t’omplia d’alegria amb les seves refilades com si habités l’ocell més dolç a la teva llar alegrant-te les hores. Per acabar aquesta petita reflexió volia explicar-vos una petita anècdota personal: Fa poc em vaig trobar a un personatge públic, d’aquells que sovint van a debats a la televisió. Com que li tinc simpatia –tot i que no el coneixia personalment- em vaig revestir de valor i li vaig explicar que ja no es podia “assentar” a la cadira i que si havia d’”asseure”... Bé, ho va agrair molt i em va prometre que s’estudiaria la conjugació de tots els temps del verb. Jo ara m’assec per escoltar el debat ben contenta d’haver intervingut a la conservació de la llengua. Seguim amb entusiame i sense decaure com ens comenta Paulo Coelho a l'inici d'aquesta reflexió ...