La convivència, un trencaclosques

Victòria Cardona

Estimats pares, gràcies

Estimats pares:

Gràcies per deixar-nos els vostres fills!

Amb el blog fa temps que ens coneixem, així com les meves vivències i les de molts avis han quedat reflectides en dos llibres “Som avis”, editat per Mina i “Conciliar la vida familiar” editat per Styria (traducció castellana), del que en teniu una petita notícia:

Notícia a 7 dies...

Jo us l’aconsello als joves i desprès pot ser podeu comentar amb els avis ja que un objectiu que tinc molt clar en les relacions intergeneracionals és no interferir mai en l’autonomia del vostre matrimoni ni en l’educació que us proposeu per l’educació dels fills i aquesta finalitat l’explico força en el contingut del llibre esmentat anteriorment.

Aquest estiu ens deixareu els vostres fills per guardar-los fins que tingueu vacances i vull dir-vos que us ho agraïm de cor.

Jo quan vaig ser àvia em vaig emocionar molt. Recordeu que aquí a Criatures hi teniu una entrada:

Merevallats i embaladits

que servia per demostrar-vos els meus sentiments.

M’agrada destacar sempre la qualitat de la prudència i de la discreció per tan per fer d’àvia (siguis sogra o siguis mare). És qüestió de mesurar les paraules i ser més calladet i sensible als sentiments de tots, tot i que reconec que no sempre és senzill de fer-ho. la confiança ens juga alguna mala passada.

Una anècdota que il•lustra el que comento i que ni per despistes hi cauríem cap dels avis que us ajudarem per vacances:

Discutien una àvia i una filla en presència de la neta de 13 anys sobre la manera de ser del gendre. L’àvia alterada li va dir: “És que el teu marit és un cap quadrat..!” La seva filla, mare jove, va sortir - mossegant-se la llengua - per no malparlar i menys davant de la nena, del lloc on es trobaven.

La nena es va quedar amb l’àvia; anava jugant amb la Play, de sobte es va posar a protestar, havia tingut un entrebanc amb el joc. L’àvia la mira i li diu: “no siguis tossuda, vés a donar una volta i desprès amb paciència mira de recuperar el joc... ets igual que el teu pare..!”

Això no es pot fer ni que el pare fos o ens semblés un cap quadrat i ni que la crítica fos amb un qualificatiu més petit o més gran.

Bé, deixeu-nos els néts amb confiança que ens fa molta il•lusió tenir-los. Si són petits els gronxarem, abraçarem i petonejarem i si són, com els meus més grans, no us preocupeu que també ho passaran bé amb els avis, riurem i inventarem noves formes de comunicació ...

Una abraçada i aneu a treballar tranquils, aprofiteu-ho. Nosaltres fem d’avis amb molt de gust!

Trigaré una mica a fer una entrada, es compren, oi? Ja us explicaré com ens ha anat.