Emocions i adolescència

Adolescents i emocions "La nostra glòria més gran no consisteix a no haver caigut mai, sinó a aixecar-nos cada cop que caiem." Oliver Goldsmith Les emocions convé mantenir-les en la seva justa mesura: disgustos desproporcionats, tristeses excessivament llargues o immotivades poden estar demanant, en algun cas, la intervenció d’un psicòleg; però, la majoria de vegades, n’hi ha prou amb objectivar el que passa i analitzar el perquè d’un enuig. Els fills ens diuen: “jo ja controlo”, però no ho fan. Els pares els hem d’orientar marcant-los reptes i acordant límits. Per aconseguir una bona convivència s’han de donar tocs als fills amb exigència afectuosa i simpatia. Prefereixo parlar d’acords, orientacions, guies, pactes més que anomenar el verb “negociar”. El contingut és el mateix i l’objectiu ja l’hem comentat: responsabilitat. Com fer-los-hi entendre que la seva independència acabada d’estrenar no és només per tenir drets, sinó per tenir també uns deures?: Jo, entre d’altres, em recolzaria amb tres actituds ben senzilles: Que ens vegin amb defectes. Fer-los veure amb naturalitat, que a nosaltres també ens costa complir amb les nostres obligacions i que cometem errors. Demanar perdó. Quan ens hem alterat per impaciència analitzar-ho amb ells i recordar que “és de savis, rectificar” Fer-los entendre que confiem en ells, tot i que siguin romancers en complir els pactes. Amb aquell bon esperit esportiu: “ara caic, ara m’aixeco”, pare i mare, seguirem junts tirant endavant per guanyar el partit de la vida. (Com ens ensenyen els protagonistes de "Carros de foc", I, és clar, com sempre que els que també em de regular les nostres emocions som els pares, tot i que –sense ser perfeccionistes- acceptem que també tenim els nostres impulsos i poc domini de les nostres emocions. Ens enfadem sovint amb el nostre adolescent, per això el punt 1.- em sembla interessant per dir un: “perdona, m’he equivocat”. Bona setmana i moltes gràcies a tots els que veu votar “La convivència, un trencaclosques”.