La convivència, un trencaclosques

Victòria Cardona

Educar en la solidaritat i el civisme

Educar en la solidaritat i el civisme Zoom

Educar en la solidaritat i el civisme / educació.stic.com

Nens solidaris Zoom

Nens solidaris

Educar en la solidaritat i el civisme

“El que és bo en família, és també bon ciutadà”.

Sófocles

Veure aquesta imatge del nen petit que ajuda a un conill a enfilar-se per estar al costat dels seus congèneres m’ha fet pensar en la importància d’ensenyar a les criatures a viure la solidaritat.

Recordo molt bé una escena del dia en que, anant jo autobús, va pujar un ancià i va fer un gest de contrarietat ja que tots els seients estaven ocupats. De la part posterior es va aixecar una nena d’uns 12 anys i, amb un somriure, va asseure materialment l’home al seient que ella ocupava. Ho va fer amb la senzillesa de la persona generosa que vetlla pel bé dels altres i no espera res a canvi; amb naturalitat, va estar pendent del moment de la parada en que havia de baixar aquella persona desconeguda per ajudar-lo. Tot ho va dur a terme sense mirar a ningú ni buscar aprovació, l’esperit de servei i de disponibilitat va quedar palès en aquella acció.

Tot i aquest exemple sovint llegim en els diaris i escoltem noticies d’actes incívics arreu de la ciutat amb l’agreujament de que cada vegada és va a més. Es fa palès que haurem d’educar els fills en les bones maneres i en la urbanitat i així col·laborar a que no es perdi l’esperit cívic que té tan a veure amb la imatge del nostre poble o de la nostra ciutat. Fer que el nen entengui que el carrer és una continuïtat de casa seva, és preguntar-li:

−“Si a casa no llences papers a terra ni els “xiclets”, per què ho fas al carrer?”

És evident que tant a la llar com en societat, les bones formes contribueixen a fer la vida més agradable a tots i a fer pensar als nostres que no viuen sols sinó que formem tots part d’una comunitat.

Escoltem sovint aquesta frase:

−“Jo faig sempre el que em ve de gust...”, per demostrar que s’ha arribat a la màxima aspiració, com si per ser feliços només fos necessari viure per la pròpia comoditat. I els altres... on els deixem?

En ocasions, coneixem un nen respectuós i callat i en veiem un altre que es burla de la seva actuació; no s’entén el per què d’aquestes actituds de mofa i grolleria; es confon la discreció del nen que sap respectar amb la timidesa. Podem intuir que al darrera del silenci d’aquesta criatura, hi ha uns pares que, a l’etapa infantil, li hauran dit:

−“Un moment si us plau espera d’aquí una mica estaré per tu...” i desprès, l’han escoltat.

Hem d’anar llimant aquests impulsos dels nostres fills amb suavitat perquè entenguin que no poden ser el centre del món. Educarem pel civisme i la solidaritat sense que es mirin contínuament el melic. Moderar els impulsos dels nostres fills no té res a veure amb que els hem de donar i han de rebre afecte, ja que del contrari serien criatures amb carències afectives.

Tractem-los amb afabilitat, sempre dóna bons resultats així com ensenyar a fer-los esperar i a tenir paciència. La paciència és aliada del respecte. S’agraeix la coneixença o la companyia d’una persona que sigui respectuosa i prudència i mesura en el parlar.

Acostumar les criatures a moderar-se per fer la vida més plaent als altres és aprendre a conviure en pau. No calen gaires normes d’urbanitat escrites en un llibre, sinó que pares i mares en donin testimoni. En aquest tema del comportament, sí que sempre queda gravada la imatge que es dóna a casa.