La convivència, un trencaclosques

Victòria Cardona

Desembre: De records... (I)

Desembre: Bons records (1)

Zoom

Tant la meva mare com el meu pare van ser per a mi i per als meus dos germans, uns bons referents de sociabilitat. A casa hi moltes celebracions i berenars amb amics. Reien molt però, també, s’entristien si algú passava un mal moment. Llavors no escatimaven el seu temps per anar a fer-los companyia, com us comentava de la meva mare o feien més del que podien per alleugerir el seu dolor. Estimaven de cor i eren estimats.

La meva mare era acollidora. Li agradava molt organitzar trobades diàries a la galeria de casa que era el punt de reunió de converses, de canvi de mostres de ganxet i de canvi d’opinions molt divertides i relaxades. Ella, també, a part de tenir temps per llegir autors destacats de la literatura de l’època i de fer-nos uns menjars boníssims, d’aquells d’anar fent “xup-xup” a la cassola, era una barreja de bons sentiments, intel•ligència i unes qualitats pel bon govern de la casa fora de mida. Ja et podies preparar per rebre una bona reprensió si t’havia encarregat de netejar un moble i hi trobava un dit de pols. Però, tot i la seva activitat lectora i casolana hi afegia temps de conrear l’amistat.

¡Quantes vegades envegem aquelles sobretaules en veure que els nostres fills van amb aquella pressa a jugar amb la consola, a la xarxa o a mirar la televisió desprès de les postres de diumenge! Doncs moltes vegades tot i que ens actualitzem i no diem: “els meus temps eren millors”, tot i que ho pensem...

El papà, es passava hores i hores treballant al despatx, però tenia temps d’aixecar el cap i parlar amb mi quan li portava un vas de llet calenta a l’hivern o un “groc aigualit”, com ell en deia, a l’estiu, que consistia en un cafè, sucre i agua amb gel. Ara, després d’haver tingut fills i néts i d’escriure o preparar articles o xerrades, valoro moltíssim que deixés la feina i m’anés parlant mentre obria un calaix en el que hi tenia xocolata i em convidés a menjar-ne al seu costat.

Al meu pare li agradava molt dir frases. I les deia en llatí. En recordo una del Llibres dels Proverbis que m’ha vingut sovint al cap: “Frater qui adiuvatur a frater quasi civitas firma”. M’ha ajudat molt a la vida tot recordant les fortificacions que he vist al llarg dels anys amb la visita de muralles de castells medievals, tot acompanyant a dos dels meus fill doctors en Història Medieval.

I, ves per on, en els anys 1950 jo, tot just entrant de puntetes a la meva rebel•lió adolescent, m’havia de mossegar la llengua moltes vegades i no parlar perquè en la conversa del meu pare hi intervenien tot de personatges històrics o filòsofs honorables. El papà enraonava molt bé, no deia mai una paraula fora de lloc i m’agradava escoltar-lo. I, jo, feia el meu paper, un paper que ell deuria tenir ben calculat i pensat quan m’enraonava, ja que també havia estudiat magisteri i donat classes desprès de la guerra. Li tenia respecte i no hauria mai gosat portar-li la contrària. Ell em tractava com si fos el meu mestre, conseller i bon amic i jo li reconeixia el seu ascendent. Juntament amb la meva mare em van deixar un testimoni molt valuós.

Un testimoni el dels meus pares, en el que sempre hi havia temps per la reflexió. Quan alguna cosa no l’entenia em deien “pensa i desprès parlarem” i així jo amb llibertat podia treure les meves conclusions i anar tenint els meus criteris.

Avui sóc partidària com Carl Honoré, autor de “Elogi a la lentitud” a no anar tan accelerats i tot i que m’adapto als temps actuals perquè sé que la flexibilitat és fonamental per adaptar-se i conviure amb tots amb pau i harmonia penso que, tot plegats hauríem de recuperar la calma perduda, per gaudir més de moments de reflexió, no estar tan “enganxats” a les tecnologies i poder assaborir l’instant de cada dia de la vida.