La convivència, un trencaclosques

Victòria Cardona

Cal fer tants obsequis..? (III)

Som avis Zoom

Som avis

La temptació d’omplir-los de regals

Seguint el tema de la butxaca oberta i degut a que vaig una mica més enfeinada avui us copio un fragment del meu llibre Som avis.

"... És una protesta general de la majoria de pares (quan els escolto en xerrades que dóno a escoles) que no volen que comprem joguines als nens i no s’atreveixen a dir-nos-ho. Fins i tot afirmen que molts avis volem cercar l’afecte dels néts i de les nétes amb joguines i obsequis. Cercar l’afecte amb joguines? Cal protestar. A cap avi amb una mica de seny no li ha passat mai pel cap una idea així, si un cas ho fa per fer feliços als petits. M’he limitat a transmetre les inquietuds que tenen molts pares assenyats respecte als avis malversadors. També m’han preguntat amb cara de preocupació moltes mares joves: “I, com haig d’explicar a la meva sogra, que no vull tants obsequis?” Vaig aprendre molt d’aquest comentari... uf, les sogres ..!

Si quan entres a casa dels fills els petits pregunten “què em portes?”, podem respondre, més o menys, amb alegria: “el millor obsequi que reps és que l’àvia o l’avi et vingui a veure”. I petons, abraçades i exclamacions són el millor obsequi que podem fer.

Us faig una confessió. Al començament de ser àvia només pensava quin obsequi agradaria als meus néts. Si per a mi em dolia fer una despesa, per als néts no tenia cap remordiment de comprar i de perdre el temps badant per a veure què els aniria millor de roba o de joguines.

La primera vegada que els vaig fer asseure al sofà dient què tindrien una sorpresa i els anava donant paquets, van riure molt i jo estava molt trasbalsada; la segona vaig notar una mirada especial per part dels pares, i a la tercera ja vaig intuir que el matrimoni estava una mica amoïnat ... els néts contents, és clar! A la quarta el meu fill ja em va dir que no ho fes més. Li vaig agrair molt que m’ho digués. No havia embogit encara, però quasi! Vaig reconèixer que els estava deseducant, alhora feia que els meus néts associessin l’arribada dels avis amb els regals.

Durant dos anys seguits els meus néts van seguir preguntant: “què ens regales?”. Ara tenen edats que oscil·len dels cinc als dotze anys i ja no ho diuen. Saben que els avis volen estar amb ells, que els estimem molt, i penso que ens valoren per qui som - avis normals i corrents -, més que pels obsequis.

Ara que han passat anys puc dir que allò de semblar un mag que treia de tot de la bossa, ho feia perquè veia molta alegria, però alhora hi havia una gran part de satisfacció personal. Podríem dir que el què jo no havia tingut, volia que ho tinguessin ells; en termes psicològics diríem que m’estava projectant en ells. També, sense tenir-ne la intenció, organitzava una estona a casa del fills agafant massa protagonisme i cada família està molt desitjosa de tenir la seva autonomia... ja n’hem parlat! No m’havia aturat a pensar-ho abans de deixar-me endur per l’impuls de regalar..."