La convivència, un trencaclosques

Victòria Cardona

Autonomia i iniciatives

... jo sol, jo sol!!!

Consell de gat Zoom

Consell de gat / ... internet...

Autonomia i iniciatives

“La hiperpaternitat és un model de criança originat als Estats Units, basat en una incansable supervisió per part dels pares sobre els fills, que s’ha importat amb èxit a Europa. I a les ja conegudes varietats dels pares helicòpter (que sobrevolen sense treva les vides dels seus plançons, pendents de tots els seus desitjos i necessitats) i dels pares piconadora (que aplanen els seus camins perquè no topin amb dificultats) se’ls han afegit la dels pares guardaespatlles”

Eva Millet

Bon consell li dóna a aquesta criatura el gatet perquè aviat li començaran els mal de caps. Mal de caps que arribaran a bon terme sempre que tingui uns pares que respectin les seves iniciatives, tot i que li hauran de crear els hàbits de la son, l’horari dels àpats i els de la higiene. Són les pautes que necessita per desenvolupar-se normalment. Tot i això és fonamental que aprengui a caminar sol encara que tingui més d’una ensopegada.

Siguem guarda espatlles perquè no prenguin mal però no ho siguem per retallar llibertats. Com n’és d’important aquesta etapa de l’autonomia i quina alegria tenim els pares quan el nostre fill comença les seves passes sense la nostra ajuda!

És una etapa fantàstica i que forma la seva personalitat. Fora les sobre proteccions o els pares hiper paternalistes. El nostre fill necessita de la seva autonomia per fer-se gran amb responsabilitat. Necessita caure i aixecar-se sense estar contínuament controlat. De les caigudes en treu un bon aprenentatge.

“Jo sol, jo sol!”, suplica el nostre marrec... Fa oposició, vol llibertat. Benvinguda aquesta reclamació. Però atenció, perquè tan les iniciatives com l’estat d’ànim dels nostres fills, poden quedar minvats si som pares massa protectors. No ho oblidem, cal vigilar de lluny perquè no prenguin mal però deixar que s’espabili.

Si us he comentat la importància de crear hàbits uscomento: Pares i mares - especialment primerencs - estan angoixats amb problemes com, per exemple, el d’asseure el fill petit a la trona per menjar. Moltes vegades es vol anar de pressa i a l’hora de l’àpat s’intenta entaforar la cullera a la boca de la criatura com quan es dóna el biberó, i no és el mateix; el petit vol agafar la cullera i no se li deixa fer. Passa el mateix a l’hora de llevar-se... ai, que arribarem tard!, I el teu fill s’ha enfadat perquè no li deixes acabar de posar-se els mitjons ell mateix. Ja està tot embolicat perquè venen els plors i la pressa dels pares fan perdre al fill la possibilitat de guanyar autonomia!

I ara, una vivència d’una amiga: “cada vegada que li volia donar a la meva filla de deu mesos un petitsuisse, dividia davant seu l’envàs duplicat i n’hi donava un, i llavors ella es posava a xisclar. Un dia li vaig posar damunt de la taula de la trona els dos recipients enganxats, una cullereta i vaig sortir per observar-la sense que em veiés. La petita va dubtar, en va destapar un i se’l va menjar. Després d’un altre moment de dubte, va fer girar el recipient i va fer el mateix amb l’altre. Un èxit total: ni un xiscle, ni un plor. I jo feliç: la meva filla era autònoma amb les postres i vaig verificar que m’havia equivocat... em tocava anar rectificant; no calia que li imposés la forma de col·locar els recipients per a menjar les postres.”

Crec que pequem de paternalistes quan fem el que el fill podria fer sol. Diem: “deixa-ho estar, ja t’ho faig jo!”. Sí, sí... ja ho sé que nosaltres ho fem millor i més de pressa que ells, o així ho creiem. Serà així si els tallem totes les iniciatives; si no ho fem, és probable que ens guanyin en molts terrenys. Només cal recordar les rascades a les cames del fill quan va començar a anar sense rodetes amb la bici; poc després ja hi anava més segur que els pares.

I no només es tracta de no ser paternalistes, es tracta de fomentar alhora les iniciatives i la creativitat. Per què no els deixem tota mena de llapis de colors, ceres, papers, tisores de punta rodona, adhesius, cartolines o pissarres, en lloc de tenir la televisió oberta en arribar de la guarderia? Quedarem extasiats de les magnífiques obres d’art que són capaços de fer.

M’agrada veure a les llars dels matrimonis joves amb fills petits una taula baixa amb cadires i un bagul com un “calaix de sastre”, on els petits es capbussen per remenar i triar el que necessiten per jugar o fer treballs d’habilitat manual.

És convenient celebrar el que fa el fill tot sol, sense oblidar que l’actitud dels pares – no proteccionista i sí alegre, positiva i de valoració – sempre comporta una gratificació per a tots i una actitud de serenitat i goig. Aquesta gratificació dels pares ajudarà a la seguretat dels fills i potenciarà la seva autoestima. I mentre els creixi l’autonomia.

Per què no recordem els adults que el que ens ajuda moltes vegades és no caure en el mateix error que ja havíem comès?

Deixem-los fer. Deixem-los caminar sols.I, llegim la frase que encapçala el post i pensem-la. No ofeguem la llibertat dels nostres fills, fomentem les seves iniciatives i respectem la seva autonomia!