La convivència, un trencaclosques

Victòria Cardona

Agraïment als nostres docents

Zoom

Valorar i estimar als docents que ens ajuden!

Agraïment als nostres Docents

“El professor mediocre, diu

El bon professor, explica

El professor superior, demostra

El gran professor, inspira”

William Ward

La meva amiga Anna Maria Villalonga, professora dela Universitat de Barcelona i escriptora, m’ha "despertat" aquest matí amb aquestes paraules al seu Mur de facebook , d’agraïment als seus mestres:

“Avui és el Dia Mundial del Docent. Felicito a tots els professors que he tingut i que m’han ajudat a ser qui sóc. Felicito als meus companys i a tots els docents que volteu per aquí. I m’emplaço a mi mateixa a fer-ho cada dia millor. També vull demanar a la societat que no oblidi la importància d’aquesta nostra tasca, responsable de formar els vostres fills. Sense ensenyament, sense cultura, no som res.

Tenim una feina molt compromesa, però també una de les més belles i gratificants del món.

Que siguem tots plegats ben feliços!”

Gràcies Anna Maria per donar-me peu a fer aquest “post”!

Veritablement sense cultura no som res perquè no podem tastar ni assaborir la bondat i la bellesa que un bon docent, un bon mestre ens descobreix amb les seves classes que procuren ser originals i creatives perquè estan preparades i ben pensades. Ens dóna tota la seva creativitat amb la paraula i el gest.

Avui per vosaltres, els meus lectors/es del bloc us deixo dues cartes (Traduïdes al català del meu títol “Quién educa a mi hijo?”, editat per Viceversa) que sé que us interessaran.

Tot plegat ens ajuda a veure el llegat d’un bon mestre, aquesta vegada amb la persona i testimonid’Albert Camus:

Dues cartes:

París, 19 de novembre de 1957.

“Estimat senyor Germain:

He esperat que s’apagui una mica el soroll que m’ha envoltat tots aquests dies abans de parlar-li de tot cor. He rebut un honor massa gran, que no he buscat ni demanat. Però quan vaig saber la notícia, vaig pensar primer en la meva mare i després en vostè. Sense vostè, sense la mà afectuosa que va estendre al nen pobre que era jo, sense les seves ensenyances i el seu exemple, no hagués succeït res de tot això. No és que doni massa importància a un honor d’aquest tipus. Però ofereix al menys l’oportunitat de dir-li el que vostè ha estat i segueix estant per a mi, i de corroborar-li que els seus esforços, el seu treball i el cor generós que vostè hi va posar, continuaran sempre vius en un dels seus petits escolares, que malgrat els anys, no ha deixat de ser el seu alumne agraït.

L’abraço amb totes les meves forces.

Signat: Albert Camus

Alger, 30 de abril de 1959”

“El meu petit Albert:

He rebut, enviat per tu, el llibre Camus, que amablement m’ha dedicat el seu autor, el senyor J.-Cl. Brisville.

Sóc incapaç d’expressar l’alegria que m’has donat amb la gentilesa del teu gest, ni sé com agrair-t’ho. Si fos possible, abraçaria molt fort al xicotot en que t’has convertit i que seguirà sent per a mi "el meu petit Camus".

Encara no he llegit l’obra, llevat de les primeres pàgines. Qui és Camus? Tinc la impressió de què els qui tracten de penetrar en la teva personalitat no ho aconsegueixen. Sempre has mostrat un pudor instintiu davant la idea de descobrir la teva naturalesa, els teus sentiments. Quan millor ho aconsegueixes és quan ets senzill, directe. I ara bo! Aquestes impressions me les donaves a classe.

El pedagog que vol exercir a consciència el seu ofici no perd cap ocasió de conèixer els seus alumnes, fills seus, i aquestes es presenten constantment. Una resposta, un gest, una mirada, són amplament reveladores. Crec conèixer bé el simpàtic homenet que eres i el nen, molt menut, conté en germen a l’home que esdevindrà. El plaer d’estar a classe resplendia en tota la teva persona. La teva cara expressava optimisme.

He vist la llista, en constant augment, de les obres dedicades a tu o que en parlen. I és per a mi una satisfacció molt gran comprovar que la teva celebritat (es la pura veritat) no t’ha pujat al cap. Segueixes essent Camus: bravo!”.

Signat: Germain Louis

Vet aquí que finalitzo aquesta entrada amb el mestre d’Alger de qui Camus en va fer una descripció a “El primer home”, la novel·la inconclusa que portava al cotxe en el que va morir, recordant que va ser ell qui el va fer sentir-se digne dedescobrir el món.