I altres animals

Toni Llobet

El visó-cocodril, la mussaranya impúdica i els bous a la piscina: emocions i altres animalades rurals

drawing_familiar_nature Zoom

drawing_familiar_nature

No hi ha cinemes, semàfors ni embussos, però tenim altres estímuls, aquí al camp. I una escola atenta a les emocions dels nostres infants, tot sigui dit. Tant, que fins i tot es treballa de forma específica l’educació emocional; i en el nostre cas, mira si en som de xulos i ruralites, amb cavalls.

I més que això: nens i nenes han d’escriure periòdicament “la Carta del mes” –suposo que això es fa a d’altres escoles, també-, per relatar moments viscuts i expressar les emocions que se’n deriven, i així compartir-les i parlar-ne amb la resta de la classe.

A la mainada li costa, fer aquest exercici d’introspecció. No només als nostres, ho tenim parlat amb d’altres pares i amb les mestres. Les cartes del mes tendeixen a ser la crònica de la darrera experiència viscuda que els ve al cap, i acaben dient “m’ho vaig passar molt bé”, i llestos.

La qual cosa no treu que el compendi d’anècdotes que s’hi expliquen tingui interès. O fins i tot, com és el cas de la darrera tongada de Cartes d’aquest mes de febrer, que hi aparegui un destil·lat d’animalades emocionants que només és possible en un context no-urbà com el nostre. Algun avantatge havia de tenir la llunyania de la civilització...

Vet aquí el que ens han explicat els nostres nens, mig sopant, mig pixant-se de riure:

La primera carta, del nostre fill gran, relatava un matí passat vora el Fluvià, pescant –bé, intentant-ho- amb els amics del poble, des de l’hort de l’avi d’un d’ells. De sobte, veuen alguna cosa lliscar sobre el riu, que un de la colla identifica, inequívocament, com un cap de cocodril movent-se a flor d’aigua. Emocions? Sorpresa, angoixa, expectació. Totes elles efímeres: als pocs segons el suposat cocodril demostra ser un simple visó americà nedant de riba a riba. No, no som als Everglades de Florida: cocodrils i aligators no en tenim, aquí, si bé de les Amèriques ja ens han envaït visons i tortugues d'aigua...

L’altra crònica, més enrevessada, ens parla d’una tarda passada saltant i xalant al llit elàstic del pati d’un dels amics. Entre bot i bot veuen que un gat del poble es passeja amb alguna cosa a la boca, que encara belluga: una mussaranya! Pedregada al gat, que deixa anar la presa, i ja tenim la pobra mussaranya que passa del foc a les brases: dels ullals del gat, a les urpes dels nens. Se la passen, hi juguen, la remenen, i la mussaranya, menuda com és, fidel al seu instint, busca un foradet fosc per fugir d’estudi i s’esmuny màniga amunt, pel braç d’una de les bessones. S’enfila per la camisa i li arriba a l’aixella, i més enllà: diuen que la pobra nena botava més que sobre el llit elàstic. Sembla ser que la crònica –de la seva germana- parlava només d’una emoció, la seva pròpia: Ja, ja i ja!

La tercera carta, la més bestial. Un amic explica com una tarda, jugant a cals veïns, veu que dos “torus” –dos bous, de la granja que hi ha arran de poble- s’han ficat al pati de casa seva. Nerviosos, no saben com sortir-ne i cal mobilitzar mig poble –una dotzena de persones, no us penseu- per fer-los fora. Un d’ells cau a la piscina, acabada de construir. Els nens pateixen pel bou, els grans per la piscina. Però la bèstia surt tot xino xano i torna intacte, tan sols xop, a la cort. Emocions? “Va ser molt emocionant”. Qui ho dubta!