El verd treu el nas

Tres caps de setmana seguits obligats a estar tancats a casa pel mal temps ens van proporcionar estones d'insospitada fertilitat creativa, sí. Però la cosa ja començava a fer-se pesada... A fora, al camp, els dies i dies de pluja d'aquest mes de novembre han facilitat una explosió de verdor, encara tímida, però prometedora. No per esperada i previsible aquesta clorofil·la incipient, quasi fosforescent amb la llum del sol baix que la travessa, deixa de ser un goig per la vista i per l’ànim. Ja ho diuen, que la tardor mediterrània és una mena de segona primavera.

Amorosides per una humitat perseverant, les llavors sembrades a finals d'octubre o en els pocs dies de sol que hem tingut darrerament han començat a germinar. El camp de farratge per les burres que va sembrar el nostre veí pagès/àngel protector just el dia abans que comencessin els diluvis, aquells alls que vam plantar la darrera tarda de sol de l'any, unes faves sembrades a corre-cuita un matí abans d'anar a escola, les veces que hauran de contribuïr a fertilitzar l'hort, uns bulbs de l’any passat que ja teníem mig oblidats o les llavors d'espinacs que, com pedretes, els nens van escampar tot al llarg d'una de rega de l'hort, tot comença a treure el nas. No són ni de lluny els brots verds que anunciava aquell. Però malgrat tot, el món, pel que sembla, encara no s’acaba.