I altres animals

Toni Llobet

Tot torna una mica, i tot canvia molt

oqueta Zoom

oqueta

Torno a la llum amb l'arribada d'aquesta nova primavera. Vaig deixar el blog just quan marxava l'hivern de 2013, ara fa dos anys. No, no sembla ahir: tot ha canviat molt, al nostre voltant. Què lluny que queda, ara, la burra de la Merkel!

Les criatures de casa han crescut, i tant! Els grans ja no són tan aquells nens sempre disponibles, sempre entusiasmables, pura esponja innocent. Els comença a despuntar -benvinguda!- la rebel·lia, i també aquells mals tan "de gran": la mandra, la desgana, i en alguna ocasió fins i tot el "rebot". L'altre dia, en convidar el gran a sembrar patates amb mi, em va respondre, amb total naturalitat: "sembra-les tu, les patates". La més petita, en canvi, ha deixat de ser un nadó dependent i ja s'aguanta sola dalt un ase: a la nostra família això és un pas important! Té totes les virtuds i bondats que un pare li pugui demanar a la seva filla petita, però hi ha una cosa que em preocupa: li fan cert fàstic els cucs, els escarabats i les aranyes, a diferència dels seus germans grans. He fet alguna cosa malament, aquests dos anys?

I els altres animals...

Els de casa sí que han canviat! Els salvatges, per sort, com cada primavera, tornen -avui he vist passar els primers ballesters, aquesta mena de grans falciots de panxa blanca, volant rasants cap al nord, camí de ves a saber on...

Del bestiar domèstic ens perviuen només -per molts anys!- les nostres dues burres fundacionals, la Ramona i la Menta. I res més: tota la resta ha estat canvi: defuncions, desaparicions, parts, cessions, massacres, eclosions, sacrificis i alguna nova adquisició. Les guineus, les males bèsties, ens van anar matant galls, gallines i fins i tot un gall d'indi indultat, guatlles que vivien en una gàbia que semblava inexpugnable, i també una vintena de pintades i pollastres en una nit de desembre, pocs dies abans de la seva data prevista de sacrifici; de pollastres n'hem criat i matat unes quantes dotzenes, en el que ha estat l'etapa més productivista i gore -i silenciosa, bloguísticament parlant- de la nostra vivència rural; la Pepa -ara a ca uns veïns- finalment va triomfar, va tornar a casa, va tenir una gestació accidentadíssima, va parir -experiència èpica inclòs el boca a boca a un dels cabrits nounats banyat encara de líquid amniòtic-, va lactar, la vam munyir i vam regalar i menjar mató durant setmanes fins fartar-nos-en ; les burres s'han anat escapant algunes vegades -rutina-, un burro amb mal caràcter el vam malvendre, i ens n'han vingut dues de noves, manyagues com en Platero, "tan suave por fuera que se diría de algodón, sin huesos"; una dotzena d'adorables pollets d'oca empordanesa, com de cotó groc, que ens seguien arreu, se'ls va cruspir en una nit una guineu -de nou, la mala bèstia!-, que havia entrat al pati de casa mateix! De fet els successius assassinats d'aviram aquests dos anys ens han fet abandonar la idea -i pràctica- bucòlica del galliner a l'aire lliure i els ous frescos: ara tenim només un grupet d'oques, crescudes tancades amb pany i forrellat, que ja adultes, comencen a campar i a pondre, veurem fins quan...

Ara que ho veig, volia reprendre el blog sense fer entrades quilomètriques, i ja començo malament. Ben mirat, a més, voler explicar aquests dos anys d'aventures i sobretot desventures animalístiques en un sol post seria traïr la densitat de les experiències viscudes: ho deixarem per un llibre que no escriuré mai -fet i fet, no sé qui se'l llegiria...

Només quatre ratlles -o vuit-, per acabar, sobre la fauna -i la flora- salvatge: això sí que es manté, malgrat tot, i poc o molt, torna. Malgrat tales abusives, estúpides, barbàriques; malgrat marges destrossats per un concepte aberrant de "netedat"; malgrat pesticides enverinadors, concentracions parcel·làries cobdicioses, MATs horroroses, nius d'oreneta trencats, roures imponents talats i d'altres despropòsits humans diversos, tot sovint fruit d'una ignorància arrogant. A ciutat la violació sistemàtica del planeta es viu en forma de contaminació presencial i cròniques que arriben de desastres llunyans, àrtics, oceànics o amazònics. Aquí al camp, la vius cada dia, però malgrat tot, la natura segueix bategant.

Aquells xoriguers que vam alliberar al campanar s'han fet grans, i ja del tot salvatges, hi han tornat a criar. I tornem a caçar espàrrecs. De teixons, genetes i d'altra fauna nocturna en tenim més que mai. I d'ocellets a les menjadores. I els esquirols, per fi, ja ens visiten cada dia. I tenim núvols de caderneres. I incontables nius de mallerengues -sota control! I està covant el gamarús en una de les caixes-niu que li vam fer, i se senten gripaus a les basses, i se'n veuen les nits de pluja. I d'aquí a pocs dies tornaran, rere els ballesters, les orenetes.

I dos anys després d'aquell març de 2013 torno jo, amb el meu blog... i els altres animals

A tothom que em va seguir fins aleshores, ben retrobats, i gràcies per no haver-me retret el silenci. Als qui el descobreixin ara, benvinguts. I aquí teniu una mica de “declaració de principis” sobre aquest blog, del primer post, ara farà sis anys.

A tots, som-hi!