"Es todo mar!?", o la força de la cartografia

Com a enamorat del planeta on visc i de les arts visuals, sempre he sentit una gran atracció per la cartografia, que és, al capdavall, la representació gràfica de la Terra. Els mapes ens ensenyen molt més que el camí: dibuixen rius, mars i muntanyes que algun dia descobrirem, ens expliquen amb colors com viu la gent -densitat de població, renda per càpita, alfabetització-, ens revelen la distribució de la fauna, la vegetació, el substrat... Per això els nostres fills, tot i que molt menuts, estan força acostumats a llegir i interpretar mapes. Ja sigui mapes excursionistes tot fent ruta amb els nostres rucs, mapes del temps, mapes de vols quan anem a veure els avis a Itàlia o el globus terraqui que penja a la nostra sala d'estar. D'aquí que vulgui compartir amb vosaltres la lectura del mapa de resultats electorals a Espanya que van fer la mainada ahir, un vespre especial passat amorrats a la pantalla en família. En un sorprenent rampell de mimetisme lingüístic premonitori dels temps que ens esperen, el nostre fill va exclamar, sorprès: "Es todo mar!?". En efecte: tota la pell de brau era coberta pel previsible tsunami blau -amb el matís del racó català, d'un blau més fosc (no hi busqueu dobles sentits). Tota? No! La verdor d'Amaiur a Euskadi va cridar l'atenció de la nostra filla., que va dir, literalment: "Jo només veig un tros de terra". Així és. Em sembla que l'estiu vinent anirem de vacances a l'única illa de verdor a molts quilòmetres a la rodona...