La sort acompaya els audaços. I les llúdrigues? (I)

Ben mirat, del fet de ser al lloc adequat, al moment adequat.... se’n pot dir audàcia? No ho sé. Vam tenir poca mandra i força paciència, això sí. I la sort ens va acompanyar, i molt. I l’audàcia? Potser la idea sui-generis de construir-nos unes siluetes de martinet blanc amb un retall de cartró, un pal i un parell de brides, pintar-les a corre-cuita de blanc i clavar-les vora el riu, va ajudar una mica. El propòsit era “crear ambientillo” i provar d’atreure els ocells –ànecs, bernats, agrons, algun martinet... Com molt bé va copsar i resumir la meva filla, als seus set anyets:

-Per a un ocell, una cosa és arribar a un racó de riu ben buit, i pensar: “pot ser que sigui un lloc segur, pot ser que no...”. Però si arriba i veu dos martinets blancs, pensarà: “ah, mira, si aquests dos estan aquí tan tranquils, vol dir que no he de patir, m’hi quedo!”. Jo no ho hauria explicat millor. Així que, amb els martinets de cartró a lloc, al nostre racó arran del Fluvià, el sol ja de baixa i la lluna plena alçant-se, ens vam asseure a les cadires de fusta –com qui va a veure l’espectacle de titelles del poble-, i amagats dins un aguait de tela, ens vam disposar a esperar. Veure avançar un capvespre és un espectacle slow-mo que, amb dos nens de set i nou anys, no deixa de ser un repte –per a petits i grans. I més enllà dels nostres dos tristos martinets, hi havia poques senyals de vida. Un tudó sobrevolant-nos, una merla fent cridòria a l’altra riba, un pit-roig rere nostre... i així mitja hora, amenitzada amb galetes i una mica de conversa per fer passar l'estona. Fins que arriba el moment que tots en el fons esperàvem, però que ningú havia gosat esmentar... -Veig unes onadetes