I altres animals

Toni Llobet

La sort acompaya els audaços. I les llúdrigues! (II)

otter_hide_familiar_nature Zoom

otter_hide_familiar_nature

-Veig unes onadetes, de debó!

Des de la meva posició dins de l’aguait, a dues passes de l’aigua, veia el nostre martinet blanc de cartró, però la riba dreta del riu no em deixava tenir bona visió de la làmina d'aigua riu amunt. Però apretats a l’extrem esquerre de l’amagatall, els nens veien unes onadetes fer-se cada cop més seguides i juntes: alguna cosa estava a punt d’aparèixer. El meu patiment era que no acabés sent un objecte flotador no identificat (OFNI) i ens quedéssim tots amb les ganes de saber de què es tractava...

Plop!

-Una llúdriga, és una llúdriga!

A deu o dotze metres, alguna cosa s’havia mogut dins l’aigua, i els nens l’havien identificada sense dubtar-ne com una llúdriga. Jo no l’havia ni vista, però em va semblar una prova prou inequívoca que la identificació era encertada i no simple imaginació infantil autoestimulada, el fet que els dos germans s’abracessin eufòrics.

otter_euforia_small_familiar_nature Zoom

otter_euforia_small_familiar_nature

I mentre ho feien, jo no vaig veure una llúdriga, sino dues, saltant sobre l’aigua en paral·lel, com dos dofins, tan sols uns metres més enllà. Ara el que em sabia greu era que la celebració un xic sobredimensionada del primer avistament hagués impedit als meus fills veure aquella meravella de salts que jo acabava de presenciar.

-Tranquilitzeu-vos, conxus! Que són dues, són dues!

Uns pocs segons més i ja vèiem les onadetes de les llúdrigues nedant just sota la superfície, acostant-se a una zona molt poc fonda, al mig del riu, allà on hi havia els nostres martinets de cartró. De vegades una treia el cap de l’aigua, de vegades l’altra... vull creure que se’ls miraven i per això es van acostar tant.

A dins l’aguait ens queia la baba a tots tres. Fins que una llúdriga va decidir sortir de l’aigua i deixar-se veure a base de bé. La va seguir l’altra. Quin luxe! Amb aquell caminar tan divertit, totalment alienes a la nostra presència, dues llúdrigues es passejaven per la riba. Dues? No!

-Tres, són tres!!!

otter Zoom

otter

Aquí sí que vam perdre els papers. Pare i fills ens abraçàvem, sense acabar-nos de creure que estéssim tenint tanta, tanta sort. Jo vaig fer quatre fotos a corre cuita, sense trípode i amb un objectiu curt -135, només!-, i al cap d’un o dos minuts, les tres llúdrigues van tornar al riu, d’on havien vingut. Cinc minuts després, quan ja havíem decidit marxar, van tornar a sortir i van seguir riu avall, per l’altra riba.

L’endemà uns amics –molt amics, el lloc dels fets és un secret a guardar!- van tornar-hi i no van veure res, i tampoc nosaltres, dos dies després. En aquests rius nostres, veure una llúdriga a la llum del dia –del capvespre en el nostre cas- ja és tenir sort; veure-la passejar-se fora l’aigua, és tenir-ne molta. Veure’n tres... no se’n pot tenir més! (i dubto que ens passi mai més)