I altres animals

Toni Llobet

Una serp d'estar per casa...

Els més fidels lectors del blog potser recordareu un post tardorenc en què lloava les grandeses de la fullaraca. Han passat els mesos i sota el munt de matèria vegetal mig descomposada, calentona i humida, s’hi ha fet un brou animal multiforme: porquets de Sant Antoni (aquells petits crustacis terrestres que quan els molestes es tanquen com una esfera cuirassada), tisoretes, caragols, cucs diversos, caragols, llimacs, granotetes menudes i més. Des de fa unes setmanes, sempre que aixequem el munt de palla –i mirem de no fer-ho massa sovint per no destorbar massa el personal, del palling (com del pedring) ja sabeu que no se’n pot abusar-, hi trobem un fantàstic vidriol.

vidriol Zoom

vidriol

Els vidriols són uns animalons sensacionals, a mig camí entre la serp i la sargantana. De fet són sargantanes sense potes, amb la mateixa docilitat que aquestes però esveltes i lluents com una serp, sense ser tan esmunyedisses. Fan de bon manipular per les criatures perquè són lents i inofensius, però tampoc d’això se’n pot abusar, perquè els vidriols són trencadissos –d’aquí els ve el nom-. Si se senten amenaçats no triguen gaire a desfer-se de la cua –com les sargantanes, de fet-. El que viu al nostre jardí deu haver tingut alguna topada, perquè te la cua trencada de fa temps, arrodonida a l’extrem, i fa poc més d’un pam de llargària.

El nostre fill gran ja sap on és i de tant en tant li fem visita i de seguida el deixem estar. Això sí: com passa sempre –o gairebé- amb els animalons salvatges, quan hi vas tu sol hi són, i quan els vols fer veure a algú altre et fallen. L’altre dia va venir un amiguet de ciutat i vam voler fardar de vidriol: vam aixecar la palla amb gran expectació i ens vam quedar amb un pam de nas. Bestioletes petites totes les que vulguis, però del vidriol, ni rastre. Els dies de pluja i l’escalfor primaveral el devien animar a deixar-nos i córrer món. Sense avisar ni donar-nos les gràcies. Coses de llogaters de sang freda...