Per què s'ha mort l'hort, papa?

"L'hort vol l'home mort", diuen. Per la feinada i la dedicació que requereix, és clar. Però si us mireu la foto adjunta, feta aquesta tarda, veureu que el que està mort ara com ara, a casa nostra, és l'hort. Fa mesos que no li dediquem un minut. I a més mentre érem fora per Nadal les gallines es van escapar i hi van fer festa, es van cruspir les cols i les escaroles i van deixar aquest panorama desolador: tan sols sobreviuen unes dotzenes de porros...

I jo ni tan sols he arrencat les pebroteres pensides, ni he tret les canyes velles de les tomateres -on, tot s'ha de dir, s'hi aturen els pit-roigs i em fa llàstima deixar-los sense posader-. No és pas que a casa estiguem passant una època d'especial indolència, o que jo m'hagi apalancat. Al contrari: la feina i els nens -els nens i la feina- no ens deixen un minut. I si en queda algun -que darrerament, ni això, ja ho heu vist-, se l'endú el blog. És en moments com aquest quan penso que potser menar un hort, treballar i pujar dues criatures és ser massa ambiciós: per alguna cosa a les famílies "de tota la vida" són -eren, sobretot- els avis, els que maten hores i hores cavant la terra, calçant les cebes i espurgant les tomateres... Per alguna cosa també, la humanitat fa milers d'anys que va inventar els pagesos, i tota la cadena -com més curta millor!- per fer-nos arribar la verdura fresca a casa. Una mica el que us deia amb els pollastres per Nadal... No hauria de deixar els deliris hortolans per quan em jubili, si me'n queden ganes? Però no vull caure en el derrotisme: les tardes grises de diumenge estressat no són el millor moment per prendre decisions. -"Per què s'ha mort, l'hort, Papa?", m'ha dit avui el meu fill quan hem sortit una estoneta al jardí, havent dinat. -"No s'ha mort. Està adormit." Per sort, la clàssica mentida pietosa que diem als nostres fills petits quan els volem estalviar el trauma de la mort d'un animaló proper, en aquest cas és una veritat com un temple. La mort de l'hort és reversible, i tinc la certesa que per poc que ens hi posem -quan poguem-, el veurem ressucitar. Unes palades de fems, unes llavors i un xic de pluja, i es despertarà, ressucitarà. Serà, més o menys, cap a setmana Santa, vés per on. Us en mantindré informats!