I altres animals

Toni Llobet

Un pastís amb molta petjada

Zoom

Diumenge passat una meva germana, cunyat i nebodes ens van dur a casa un regal molt especial. Un pastís de tres o quatre pisos, d'aquells espectaculars, de cine, blanc i lluent, imponent: gairebé semblava que de dins n'hagués de sortir una senyoreta poc vestida... Guarnit amb llaminadures i algun llacet, estava fet -amb molt d'amor, segur- utilitzant no sé quantes dotzenes de bolquers ben endreçats. No era un pastís per llepar-se els dits, era per cagar-s'hi!

No pretenia fer servir el blog per explicar-ho, però tard o d'hora havia de sortir. El cas és que fa un parell de setmanes hem ampliat la família, però aquest cop ha estat una animalada de debó. Ni una cabra, ni una burra ni una gata: hem tingut una altra filla!

Sí, he traït una de les meves conviccions -encara vigent, malgrat la majúscula incoherència-, més profundes i arrelades: que som massa humans al món! Que les famílies -biològiques- nombroses no només no haurien d'estar subvencionades, sino que haurien de ser penalitzades! Que "fer" més de dos fills per parella és un acte d'egocentrisme extrem. Que "soms massa", i que la gent tenim fills amb una lleugeresa irresponsable. I en el nostre cas, ho hem fet amb un argument tan irracional i inconsistent com irrefutable: ens han agradat tant els dos primers que n'hem volgut un tercer.

I el pastís de ma germana, segurament sense pretendre-ho, va posar sobre la taula -mai millor dit- la insultant petjada ecològica que tenim els primermundistes -cada cop menys primers...- com nosaltres. Només de néixer, els nostres fills ja produeixen tres o quatre -i això si no van fluixos- bolquers al dia. Quasi una trentena a la setmana. Més de cent al mes. Mil en un primer any de vida. Una BARBARITAT. Una veritable animalada. Aquella muntanya de buolquers de ma germana no ens arribarà ni a la primavera. Una cosa és anar-los comprant -i anar-los llençant- mica en mica, però l'altra és veure'ls tots junts, de cop. Esgarrifa, per molt que tinguin forma de pastís.

El shock m'ha deixat conmocionat. Potser sí, que haurem de fer pensaments i migrar als bolquers biodegradables -noséquantes vegades més cars-. A aquells que es renten ja no goso ni plantejar-ho (posats a confessar imperfeccions... tampoc seria jo qui s'emportés el gruix de la feina...). S'accepten comentaris, experiències i suggeriments dels lectors i lectores, més que mai. Heu aconseguit eliminar els bolquers sintètics? Com us ho heu fet?

De moment, avui sopant, he mirat de consolar-me calculant quants litres de llet i quants iogurs mengem al cap de l'any, i imaginant tots els tetrabrics i potets de plàstic que ens estalviarem si la Pepa raja com cal, d'aquí a uns quants mesos. Cosa que em fa pensar, mentre escric aquestes línies ja passada la mitjanit, que encara no li he donat el darrer biberó del dia... se'ns gira feina!