Amb només un centímetre!

Ni això: n'hi ha hagut prou amb una empolsinada de menys d'un dit de gruix per ensucrar aquest matí com un pastís de festa i convertir-lo en un moment deliciós. Ho he escrit tan cursi com he pogut, tan cursi com ho hem viscut. En la línea del que deia l'Eva al seu darrer post: obrir els finestrals aquest matí i mirar la neu a fora amb ulls de nen compensa, de lluny, la nit infernal que ens ha donat la petita plorant cada pocs minuts -i això que el gall, aquesta nit, callava-. A més -costat pràctic-, els nens mai no havien esmorzat ni s'havien vestit amb tanta eficàcia: calia esgarrapar temps per anar a tocar la primera neu de l'any abans d'anar a cole! I la primera de la vida per la Laia!

Se'ns ha girat feina: les gallines necessitaven combustible extra i aigua calentona a l'abeurador -la que hi tenien estava ben glaçada-, i els ànecs amb la seva mirada incisiva també semblaven demanar esmorzar doble. I les menjadores dels ocells del jardí, que darrerament tenim una mica abandonades per un excés d'hores d'ordinador d'un servidor, també les hem omplert fins el capdamunt de pipes, mill i d'altres llavors vàries. I als pocs minuts un nuvolet de caderneres, pardals i mallerengues ja hi feien festa. Aquest matí, per primer cop en tot l'hivern, fins i tot mitja dotzena de pinsans, que són força llepafils i exigents, s'han dignat a visitar el nostre restaurant, potser perquè avui hi havia estovalla blanca... Llàstima que tingui el zoom de la càmera espatllat perquè creieu-me que és un espectacle. Quina pena que les criatures estiguin tancades a l'escola i no ho puguin veure! O sóc jo, la criatura, avui?