Un goig anomenat gaig

Tots tenim els nostres somnis infantils ocults, guardats dins el nen que malgrat la paternitat, seguim portant a dintre. Un de meu? Criar un poll de gaig. Què és un gaig? Un còrvid -com els propis corbs, les gralles o les garses-, una família d'ocells molt intel·ligents però, en el cas del gaig, amb l'afegit de tenir un plomatge acolorit, d'una bellesa singular. Gralles i garses -i en principi, també gaigs- tenen la peculiaritat que, si els cries de ben petits, s'imprinten fàcilment, fins el punt que, tot i ser lliures, et segueixen pertot arreu. Recordeu la "Milana bonita" d'en Paco Rabal a "Los Santos Inocentes?" Doncs ben igual. Això pot comportar els seus problemes, perquè si no en fas un maneig adequat no te'ls treus de sobre, i poden arribar a ser molestos, Hitchcocknians, per entendre'ns. En la meva vida anterior -a la paternitat- jo havia tingut ocasió de criar -a banda d'oques- diverses gralles i garses. I tinc una colla d'anècdotes sucoses -que us estalviaré- d'aquells períodes de pseudopaternitat ornitològica... Però criar un gaig havia quedat com un somni inabastable. Bàsicament perquè són ocells malfiats que fan niu ben amunt, en les capçades dels arbres dins el més profund del bosc. Confesso haver arribat a l'extrem d'haver desniuat, per criar-los jo, un parell de polls de garsa d'un niu on n'hi havia quatre o cinc. Però això era en aquella vida anterior. Ara que sóc pare responsable, aquesta em sembla una opció moralment reproblable -deu ser inconstitucional i tot, malgrat ser espècies no tan sols no protegides, sino fins i tot perseguides activament pels caçadors. Només l'atzar em podia ajudar. I vet aquí que fa uns dies, tornant de parlar amb la professora del nostre fill per fer el balanç del curs -tot molt bé, gràcies-, vam topar amb un objecte tot curiós al bell mig de la carretera. Vaig retrocedir en una maniobra un xic temerària i vaig descobrir, sobre l'asfalt i a ple sol, un poll de gaig mig mort, amb una taca de sang al costat. Devia haver topat amb algun cotxe però li faltava que li en passés un més pel damunt per adoptar el clàssic format catifa dels animals atropellats. Era mig mort, però també mig viu, encara. Amb el bec trencat, un ull rebentat i el posat tremolós, el vam carregar al cotxe. Els polls d'ocell acabats de sortir del niu que semblen "perduts" cal deixar-los allà on els trobem, perquè els seus pares acostumen a estar a la vora i ben a l'aguait, però aquell gaig superava els límits acceptables d'abandonament i precarietat. Un cop a casa li vaig netejar les ferides, el vaig posar dins una caixa fosca en un lloc fresc i el vaig hidratar amb aigua i sucre, que li vaig donar amb una xeringa, gola avall. Li vaig buscar uns sucosos cucs de terra al femer i li vaig anar donant, un a un, amb poca esperança: cada cop que li en posava un a dins el bec, quedava com a estabornit, amb el cap ben inclinat enrera i mig caient de cantó. Tenia el somni a tocar, però també em feia por que se m'escapés de les mans en qualsevol moment. Al vespre la cosa seguia igual, i no vaig dir res als nens perquè no s'il·lusionessin massa i evitar-los un "gaigus interruptus", ara que ens estem refent encara de la mort de la mula...

L'endemà al matí, però, el gaig seguia ben viu i ja em vaig permetre fer les presentacions en família. El "fletxasso" fou mutu i les criatures de casa, fins i tot, li van donar de menjar amb gran èxit. La cosa promet. Us en mantindré tan informats com pugui.