Un dilema en forma de peluix

Un adorable peluix grisenc, amb ulls de son negres com el sutge, va aparèixer divendres al matí al pati de casa. Arrupit dalt una branca baixa de la tanca de xiprers que ens separa del pati veí -allà on l'herba és més verda-, m'observava totalment immòbil omplir la menjadora de mallerengues i pit-roigs, mentre feia temps esperant que el cafè pugés, a quarts de vuit. Un poll de gamarús! Al pati de casa!

Quan els nens van baixar a esmorzar, el gamarús seguia allà, dalt la branca, com una estàtua. També quan van anar a saludar-lo de més a prop, just abans de marxar a escola. S'hi va estar tot el matí, quiet i parat. I a mi m'anaven creixent els dubtes... Què n'havia de fer? Deixar-lo estar, tal i com aconsella el més bàsic dels manuals de l'amant de la natura...: "No s'han d'agafar mai els polls d'ocell, sobretot de rapinyaires nocturns, que apareixen aparentment perduts. Els seus pares segur que no són massa lluny vigilant-los, i tard o d'hora se'n faran càrrec. Si els agafeu, els condemnareu a una infància complicada i serà molt difícil tornar-los a la natura en condicions de sobreviure" Jo mateix he fet aquest discurs en múltiples ocasions. Però una cosa és fer-lo així, en abstracte, i l'altra és ser-ne fidel quan t'hi trobes, al pati de casa mateix... Aquell matí vaig perdre una bona estona escrivint correus a amics ocellaires explicant-los la troballa i la disjuntiva. Tenia una mena de dimoniet en una espatlla fent-me somiar en un gamarús mig ensenyat convertit en un altre dels animals de la nostra família (cosa no només èticament discutible, sino a més il·legal), i un angelet políticament correcte a l'altre dient-me de deixar que la natura seguís el seu curs, com ha de ser... De sobte, em van sorprendre xiscles aspres de gaig -un ocell sempre disposat a fer cridòria quan apareix un potencial predador al bosc- i xivarri d'ocellets diversos. Allà mateix, al castanyer de cals veïns, a pocs metres del poll, un gamarús adult -diguem-ne "la mare"- suportava resignat l'ostigació dels ocells, envalentits per la llum del dia (de nits tots callen, menys el gamarús, que és qui talla el bacallà a les fosques...). Era evident que el guió del "laissez faire" seguia el seu curs i la mare estava al cas del seu fill "perdut". Va avançar el dia, i em vaig acabar resignant a acceptar que l'impacte d'aquell poll de gamarús en la meva vida -i el meu en la seva- no passaria de post de blog. A la tarda els nens el van poder tornar a veure, quasi a tocar, tornant d'escola, i al vespre encara van tenir temps de visitar-lo uns quants veïns. Quan ja fosquejava va desaparéixer, i durant tota la nit, fins aquesta encara, sa mare ha estat rondant el pati, cridant i suposo que atenent-lo. Es fa difícil, tot sovint, reprimir les ganes d'intervenir, de creure's salvador d'una natura suposadament en perill, que ens necessita. La meva ofensiva inmobiliària ja va fer tard, per a aquests ocells: vam instal·lar les caixes-niu per a gamarús a primers de març, massa tard com perquè la naixença d'aquest poll del pati de casa tingués res a veure amb mi (el temps d'incubació dels gamarussos és d'un mes, a sumar a les tres o quatre setmanes que tenia com a mínim el poll en qüestió). Ara espero només no saber que se l'ha menjat un gat, o l'ha atropellat un cotxe, i no viure la ràbia de no haver intervingut a temps. La natura va fent la seva, no ens està esperant, i encara que de vegades costi, cal deixar-la fer.