I altres animals

Toni Llobet

Entre bullying gallinaci i TDAH caprí (I)

Zoom

Ja sé que són seriosos, aquests transtorns, quan els pateix la mainada. Però deixeu-me que us n’expliqui una altra dimensió, més animal.

Fa dies que em ronda pel cap un post sobre el bullying entre gallines.

El nostre galliner comptava amb cinc exemplars. Van arribar a la primavera, com a adorables pollets angelicals (i per tant, asexuats), amb l’excusa de guarnir la mona de Pasqua de la meva fillola. Amb el pas de l’estiu, van resultar ser tres galls i només dues gallines. Sobrava testosterona i faltaven ous, al nostre galliner, i per això vam acceptar de bon grat les tres gallines ponedores que ens van regalar ara, a principi de curs. Les nouvingudes són les típiques gallinotes roges sense més interès, mentre que el nostre quintet fundacional és de raça autòctona empordanesa, varietat blanc-i-rossa, per mi les gallines més boniques del país –i bona part de la resta de l’hemisferi. De colors de palla de blat, delicats, són rústegues i alhora elegants. I diu que els galls seran bons, també: un parell segur que haurà de passar per la caçola.

Ja sabia que trencar l’equilibri d’un galliner amb noves incorporacions era perillós. Hi ha uns rols socials molt marcats, entre les gallines. Quan miro un galliner sempre recordo la biografia del més eminent biòleg i naturalista espanyol del segle XX, José Antonio Valverde, pare del Parc Nacional de Doñana i mestre del mismísimo Félix Rodríguez de la Fuente. Deia que la seva introducció al naturalisme va ser a través de la fascinació que li va provocar, éssent un vailet, l’observació de les dinàmiques socials en el galliner de casa. Qui tingués el temps d’un nen per badar observant –i copçant- la sociologia de les gallines!

Amb el temps just per donar-los aigua i gra, fins l’arribada de les nouvingudes jo no havia aconseguit detectar cap jerarquia clara entre els nostres cinc primers ocells. Però les pobres tres ponedores han sofert un assetjament despietat des del primer minut, una cosa tan evident com esfereïdora. Els galls les munten de forma obsessiva, brutal, et fan venir ganes de fotre’ls-hi una puntada de peu per alliberar-les, ni que sigui un moment. De fet alguna se m’ha escapat (de coça, vull dir). I les dues gallines empordaneses, les males putes, fan com si res: cap mena de solidaritat de gènere. Per sort els nostres fills tenen una fixació amb els ous i quan s’acosten al galliner és amb l’objectiu únic de trobar-ne, no hi veuen més enllà. Si tinguessin les dots observadores del tal Valverde em costaria donar-los una justificació al comportament dels nostres galls. Suposo que hauria de reduïr-ho a l’infal·lible “són animals”. Que vagin jugant, aquests galls, que ens en sobren dos i hi ha un pare de l’escola molt espavilat que es va muntar una màquina de desplomar pollastres que funciona de meravella...

El cas és que avui, abans d’anar a l’escola havent dinat, m’he decidit a fer una foto per il·lustrar la idea... però al bullying gallinaci s'hi ha afegit el transtorn de dèficit d'atenció i hiperactivitat congènits de la Pepa.

Ja us ho acabo d’explicar demà, que si no em diuen que faig posts massa llargs...