Víctimes d’en Naticarius

Hi ha una cosa que molta gent no sap (n'hi tantes, de coses, que molta gent no sabem!). Aquesta que us diré no és gens important, però potser us farà gràcia. Aquelles petxines que trobes a la platja -una de cada cent, si no menys-, amb un foradet perfecte a la banda estreta, prop de la xarnera, que sembla fet expressament per enfilar-hi un cordillet i fer-ne un collaret, són en realitat víctimes d'un assassinat. No, el forat a la closca no l'ha fet el frec amb el fons, els corrents i l'onatge, ni l'atzar, ni un misteriós joier marí. Jo em vaig passar mitja vida preguntant-me com coi havien aparegut, aquells orificis tan oportuns. I l'altra mitja m'he sentit alleugerit, un cop he sabut qui hi havia darrera aquell forat misteriós: un caragol marí implacable, el Naticarius hebraeus. El caragol caçador embolcalla cloïsses, escopinyes i petxines amb el cos, i amb una mena de llengua dentada, la ràdula, i un àcid corrosiu, els fa un forat per accedir al seu interior tendre i melós. Tot molt amorós. Morta la presa, l'onatge s'encarrega d'arrossegar-ne les restes fins la sorra.

Diumenge hi vam anar, a la platja. El primer dia després d'un inici d'any prou fred i, sobretot, ventós. L'estel parava boig amb la tramuntaneta que bufava i la llongada acabava sent gèlida si hi remullaves els peus gaire estona. Badant a la sorra seca i calentona, en canvi, s'hi estava la mar de bé. I aquella mena de corona de petxines resseques i encartronades que marca la línea del darrer temporal era gairebé verge, encara. N'hi havia per triar i remenar, i això vam fer. Vam tenir la sort de trobar un imponent Naticarius -aquest de la foto-, i una dotzena de les seves preses, també. La nostra filla, que quan es tracta de fer obsequis s'estima més la seva mestra que ningú altre al món, de seguida va dir que li faríem un collaret a la Maite, amb totes aquelles elegants víctimes... Promès! I ja ens teniu dilluns, vuit minuts abans de sortir de casa per anar a escola, recordant la paraula donada diumenge al migdia, quan l'escalforeta del solet primaveral a l'esquena i la panxa sobre la sorra ens van fer adquirir compromisos de forma despreocupada, inconscient, quasi caribenya... Va corre vés i busca un cordill, talla'l a mida i rellepa-li la punta perquè passi pel forat de bala d'en Naticarius, i sobretot fes-ne tres, de collarets, un per cada mestra -també les del germà-, i tots iguals, amb tres petxines cadascun, que no s'ofengui ningú, i no facis el nus massa curt, que escanyarem la mestra, i compte que els collarets no s'emboliquin entre ells, agafa'ls amb cura, posa't la bata, agafa el sarronet, calça't, abriga't, va, que ja són dos quarts menys cinc, corda't, corre, la carpeta, som-hi, va, que fem tard. Víctimes d'en Naticarius.