I altres animals

Toni Llobet

Venc despertador espatllat de raça autòctona

El venc, i si no surt comprador, el regalo.

Són quarts de dues de la matinada i encara estic a l'ordinador treballant. I a fora, vés a saber perquè, el nostre gall s'ha tornat boig i li ha donat per cantar desaforat. Li ha passat altres vegades, però com que la nostra cambra de dormir està orientada cap a l'altre extrem, ni el sentim -parafrassejant allò del "ojos que no ven...", podríem dir que "orelles que no senten...".

Però la finestra de l'estudi dona al jardí i ara sí que el sento. I m’està taladrant. I el pitjor de tot, també l'estan sentint els nens des de la seva habitació. I aquesta nit que la petita té el son lleuger -potser les vacunes d'aquest matí?-, ja s'ha despertat plorant cinc vegades. Com que en situacions així és molt mamadepenent, és sa mare, pobra, la que ja s'ha aixecat cinc vegades a calmar-la. Però jo aquí assegut dibuixant i fent d'espectador passiu del drama, creieu-me que ho passo quasi pitjor que les dones de la casa.

gall Zoom

gall

Si no el conegués des que va sortir de l'ou, fa quasi tres anys, i si no sabés que poca cosa en podem treure a banda d'un brou i prou, i si no fes aquesta rasca i no em fes aquesta mandra sortir a buscar-lo, us asseguro que li tallava el coll ipso-facto. Però també em sap greu matar així en calent el semental del nostre galliner, per una simple disfunció del seu timer biològic. Tot i que n'hi hauria per matar-lo. No entenc com els nostres veïns, que em consta que el senten, no ens han denunciat encara. Sort que són bona gent, i tot i esmentar el tema de tant en tant, sense malícia, es consolen ells mateixos dient "és normal això a pagès". Pagès, jo? Ja pots comptar.

Aquesta nit estic entenent moltes coses, m'estic fent més amic dels meus amics. Entenc per què l'Ariadna i en Florian, que van venir aquí a passar un cap de setmana a primers de gener, van ser tan aspres de bon matí. "Com heu dormit?", vaig preguntar amb intenció més formal i protocolària que no pas interrogativa, quan van baixar per esmorzar. "Fatal, a veure si mates aquest gall", em va dir l'Ariadna. L'habitació dels convidats té una finestreta ben bé sobre el galliner... pobre gent!

I uns altres bons amics meus, d'Anglesola, també tenien gallines -i gall- així com jo, a nivell recreatiu, fins que un dia els va venir el veí del costat del galliner, de males, dient-los que aquella nit no havia pogut dormir per culpa del seu gall. Vam intercanviar uns mails llarguíssims divagant sobre possibles solucions al problema. Ells van arribar a pensar en un invent que, si haguessin tingut temps de desenvolupar, potser els hauria fet milionaris (o com a mínim, hauria estat digne del Tebeo). Hauria consistit en una mena de sensor de so instal·lat en una motxilleta sobre el gall, amb unes bateries connectades a uns electrodes que, convenientment ajustats a una pota del gall, li haurien produit una petita descàrrega elèctrica cada cop que el gall cantés. La idea no està malament, tot i que el tema mereixia un estudi i un disseny molt acurat, perquè imagineu-vos el pobre gall, si s'electrocutava cada cop que algun soroll aliè a ell posava en marxa el mecanisme! Vam riure molt, en tot cas, imaginant el gall fent el primer "kikirikí!, i rebent la primera descàrrega, fins que aprenia la lliçó i no gosava dir ni "kí"... El cas és que l'endemà de la primera visita, el veí va tornar dient que si no feien callar el gall el matava ell mateix. No hi va haver temps ni de desenvolupar un prototip. Li van estalviar la feina.

Jo ara com ara no tinc temps d'inventar i dissenyar inhibidors de cant gallinaci. I com que el nostre gall és una bona peça, un magnífic exemplar de raça autòctona "Flor d'ametller" amb molta vida i molts pollets per davant, si algú que no tingui ni veïns ni problemes d'insomni li vol oferir galliner i gallines, li regalo. Demà per poc que pugui us en faig una foto: ara de moment us deixo amb un dibuix d'un exemplar tipus d'aquesta raça, que vaig fer fa anys per a un llibre titulat "Catalans de pèl i ploma". Mai no hauria imaginat que n’acabaria fent un ús tan desesperat.