I altres animals

Toni Llobet

Tornem al camp de batalla

Hem passat uns dies a ca la família italiana i aquesta tarda agafem el cotxe cap a casa. Cap a can Rata.

Uf quina mandra, travessar Gènova, i tots aquells túnels i tots aquells simpàtics camions. I després tots aquells peatges a la France: per què no et foten un clatellot i prou, a la sortida de l'autopista, enlloc d'anar-te plomant a pessigades de xavalla en mil i un peatges que et tallen totalment el ritme?

Sort que a casa ens espera el camp de batalla. Veurem què ens hi trobem.

Els lectors fidels del blog (n'hi ha algun?) recordareu que vaig començar amb uns posts sobre un rosegador entremeliat que se'ns havia instal·lat a la cuina. I sobre les meves intencions d'atrapar-lo per les bones, viu, amb la idea, si finalment es tractava d'un simpàtic ratolinet, de presentar-lo a les criatures de casa i als lectors del blog, i fins i tot, de fer-li una caseta i estudiar el seu comportament i tal i qual. Ingenu de mi.

Però resulta que el ratolinet és una rata. I ens ha tingut amargats totes aquestes setmanes, de dels primers posts del blog fins avui. No n'he tornat a parlar en tot aquest temps perquè bàsicament anàvem acumulant fracassos estrepitosos en l'intent de capturar-la i perquè quan vam comprovar -perquè la vam veure- que el que teníem a casa era una rata, ens va venir més vergonya que ganes d'explicar-ho al cibermón. Em diuen que m'allargo massa en els meus posts, i per tant ometré els detalls sobre la llarga guerra, que inclou un dissabte sencer movent TOTS els mobles de la cuina i de la sala amb un amic, episodis puntuals d'histèria i agres discussions de parella sobre l'estratègia a seguir. Ho deixo per la versió premium que faré del blog només per a abonats massoquistes.

El cas és que hem provat gairebé totes les tàctiques bèliques possibles, no us ho podeu imaginar i us n'estalvio la lectura detallada. Hem provat, literalment, l'artilleria pesada, la guerra psicològica, la cremació, l'ocupació i fins i tot una mena de cola on suposadament havia de quedar enganxada la rata però que ja podeu imaginar qui va pringar realment amb ella -nosaltres. I finalment, a la desesperada, hem optat per la penúltima estratègia possible, abans de la nuclear: la guerra química.

guerraquimica Zoom

guerraquimica

La vigília de marxar a Itàlia vam decidir optar pel verí. L'home de la botiga, que ens va tractar d'idiotes per no haver-lo usat abans, ens va dir que era definitiu, que les rates no el podien resistir, que se'l menjarien segur, vaja. Abans d'anar a dormir en vaig posar uns pilonets (el verí venia en forma de pinso granulat) en diversos llocs de la cuina i del menjador, i l'endemà al matí, just abans d'agafar el cotxe per l'aventura transalpina, ja en faltaven dos o tres. La rata se n'havia fet un fart!!!! Ens vam abraçar eufòrics, moments així donen nou alè a la parella més afeblida (i consti que no és le nostre cas malgrat la rata, toquem fusta). Amb el pols tremolós d'emoció vam llegir la lletra petita del paquet de verí, buscant alguna pista que ens ajudés a trobar la rata morta (del pal "los roedores acostumbran a morir en un rincón, entre la nevera y el armario del Ikea"), però enlloc d'això vam descobrir esgarrifats que el verí, per tal de "no despertar sospechas en los roedores" (sic), no els provocava la mort fins passats tres o quatre dies.

O sigui: que la nostra rata s'havia fotut uns farts de menjar verí aquella nit, però no la palmaria fins, com a mínim, Sant Esteve. I ves a saber totes les destrosses que pot haver estat fent mentrestant... I en quin estat la trobarem, si la trobem, no vull ni imaginar-m'ho.

Us en parlaré un cop arribem a casa.