Criatures 08/02/2012

Se’ns fon la petita Sibèria (i la gran també)

2 min

Diumenge al matí vam aprofitar els tres dits de gel que hi havia al vell safareig de l’hort per jugar uns minuts a pol Nord amb els nens. Talment com si fóssim a la banquisa de les costes siberianes o sobre el llac Baikal. Una bebè foca i un ós polar de plastilina fou tota la fauna polar que vam poder trobar als calaixos de casa. En moments com aquells et preguntes perquè coi tenim tots els animalons de joguina dispersos: on eren la morsa, la foca, la beluga, quan més les necessitàvem? Què se n’havia fet d’aquells pingüins? El joc, en tot cas, es va acabar ràpid: als pocs minuts se’ns glaçaven els dits a tots tres –als nens i a mi, és a dir: trenta dits en total-. Estem tan poc acostumats a aquestes temperatures! Només cal veure amb quin entusiasme i exotisme hem viscut els catalans –i els nostres mitjans- aquesta petita onada de gran fred. No sé si els meus fills, d’aquí a quaranta anys, faran d’aquest parèntesi de baixes temperatures la norma en el record dels seus hiverns i diran “quan jo era petit, a l’hivern es glaçava el safareig de l’hort”. La memòria és traïdora, en això. Tendeix a fer de l’excepció, constant. D’aquí que em prengui amb certa prudència el que m’expliquen els avis del poble, quan em parlen dels hiverns crus i llargs i gèlids de la seva infantesa... La ciència, en canvi, és més de fiar. I les dades objectives demostren que –parèntesis de fred siberià a banda-, els nostres hiverns són cada cop més suaus. I el gel àrtic, el de debó, es fon cada estiu més, i més aviat. Els óssos polars de la banquisa canadenca, d’Alaska i de Sibèria cada cop pateixen més per trobar un bon pedaç de glaç on reposar. Escalfament global? Sembla que sí. Per culpa nostra? Home, costa no sentir-se'n responsable, amb el ritme desbocat d’emissions de gasos d’efecte hivernacle des que hem esdevingut addictes als combustibles fóssils. Que no en parli cada dia la premsa o que ho negui un xarlatà amb americana fúcsia perquè no li encaixa al seu discurs simplista -ximplista, gairebé- no són prou motiu per dubtar-ho. En un bloc de pisos amb aluminosi greu, als veïns segurament els interessarà més xerrar del veí del tercer primera que diu que roba, o de com borda el gos del cinquè segona, més que no pas afrontar els problemes estructurals de l’edifici. Per molt que si no els encaren i miren de resoldre tots junts, se’ls enfonsarà la llar tard o d’hora... Sigui com sigui, avui el gel del nostre safareig ja ha fet figa i, amb ell, s’han enfonsat l’ós polar i la foca que hi vam deixar, despistats, al damunt. Ara fan companyia als peixos vermells. Tota una metàfora.

stats