Sembrar, sembrar, sembrar - encara que sigui a deshora

Vet aquí la falera que m'agafa de seguida que les nits s'escurcen. I que, malaltís, miro d'encomanar als meus fills. Potser m'equivoco, però crec que hi ha una metàfora de la Vida d'enorme càrrega pedagògica, en això d'enterrar una llavor en terra fèrtil i confiar en la seva germinació. Sembrar, per incert que sigui el futur de la llavor, hem de sembrar! El problema, tot sovint, és que mirant de trobar el moment de fer-ho amb els nens, sempre apareix algun motiu -o alguna excusa- per no sembrar quan toca. Que si han tornat cansats de judo, que si ara van a jugar a cals veïns, que si plou, que si fa sol, que si quina mandra, que si naps o que si cols (o que si la meva feina...). Sempre fa de mal trobar, l'escletxa de temps -i de calma- que requereix tota sembra, i que no és poca. Cal preparar la llavor, moltes vegades un exercici de paciència i previsió. Ja sigui per extreure amb pinces, una a una, les petitíssimes llavors d'una tomata -la millor de les de penjar!- que hem xucat prèviament en un paper de cuina, o per esperar que unes patates grillin per poder-les sembrar. I ja no parlem de guardar les llavors dels melons, xíndries, cogombres i carbassons més saborosos d'un estiu per (sense extraviar-les!), tenir-les a punt la primavera de l'any següent per sembrar! Per als nens, que tenen tota una altra escala temporal, és quasi un acte de fe: si el concepte "setmana vinent" ja és per a ells una idea nebulosa, imagineu-vos la primavera següent, si queda lluny! Hi ha el recurs, imperfecte, de comprar a última hora aquells petits sobres de llavors, il·lustrats amb unes fotografies de verdures turgents i lluents, prometedores; tant, que mogut per un optimisme transitori -amb certa dosi de consumisme compulsiu-, esperonat pels nens si els tens amb tu aquell moment, acostumes a comprar-ne molts més dels que mai podràs sembrar. I amb la llavor a punt arriba, per fi, el moment de la sembra. A casa nostra, acostuma a ser unes setmanes més tard del que recomanen els manuals, els calendaris lunars, el sentit comú i els vells del poble. De fet, tota la nostra horticultura familiar és, en molt bona mesura, un continu experiment d'agricultura recreativa retardada -en el calendari, vull dir-, sobretot pel que fa a la sembra.

Sembra minimalista i precisa, en planter, amb les llavors de tomata que fan de mal desenganxar dels dits -millor fer servir pinces i un pinzellet-, o les de rosa mística, que es confonen amb sèpals ressecs i volen al més mínim bri d'aire. O a terra ferma, com un joc: tres o quatre mongetetes per clot, o un pessic de llavors de rave tot al llarg de la rega, o mitja patata acabada de tallar, fent punteria als clots cavats per un servidor. Moments no sempre bucòlics, però màgics, per la càrrega de promesa futura del sol fet de sembrar. Sembres que caldria esgraonar al llarg d'unes setmanes, per evitar booms de producció excedentaris, -i així obtenir les collites esgraonades, també-, però això ja és per premi. Jo ja en faig prou amb ser mal hortolà i tan bon pare com puc. La sembra esgraonada, amb nens, me la reservo quan en tingui el temps, si mai arriba el dia de poder ser bon hortolà, i millor avi.