I altres animals

Toni Llobet

Safari d’anar a l’escola: aligots com estaquirots

Com a pares, un dels grans desavantatges de viure al camp és la dependència del cotxe per dur els nens a l’escola. Bé, a l’escola i a gairebé qualsevol altra banda. Per molt envoltats de verd que visquem, per molta gallina i molt d’hort, la petjada ecològica que implica tant de cotxe és insultant, de grossa. Per no parlar de la despesa, del temps i dels riscos que tot plegat comporta. Això: millor no parlar-ne. Ufff

La cara de la moneda, però, és que per poc que t’hi fixis, cada anada a cole conduint entre camps i boscos, cada tornada, és en potència un petit safari de vuit minuts. Ara a l’hivern la constant, a banda del Canigó nevat com a teló de fons, són els aligots aturats a llocs inversemblants.

Aligot Zoom

Aligot

Els aligots? Sí, aquells rapinyaires rabassuts que esperen les seves preses inmòbils dalt d’un posader amb bona vista. A l’hivern n’arriben del nord d’Europa i en llocs com aquí, amb conreus i bosquines, n’hi ha a grapats. Alguns dies freds n’hem arribat a veure cinc de diferents en l’estoneta de casa a l’escola. Parats com a estaquirots dalt la talaia més insospitada: arbres despullats i pals de la llum, bàsicament, però també sobre tota mena de senyals de trànsit, rètols de NO a la MAT, bales de palla, tanques, pous o fins i tot a la maquinària pesada –i tan pesada...- de les obres de l’AVE, aparcada prop de la boca del túnel que estan construïnt sota l’escola dels nens...

Amb paciència infinita esperen que un ratolinot o un talpó surtin d'una vegada del seu cau, per cruspir-se'ls, o que un cotxe n'esclafi algun -o una rata, o un conill-, per aprofitar la víctima. Això últim fa menys noble que una escena de caça camp a través, però la qüestió és omplir el pap. De vegades veus els aligots parats a la carretera, jugant-se les plomes per robar alguna víctima de l'asfalt. Si els Reis finalment em porten la càmera de fotos que els he demanat, miraré de retratar algun d'aquests aligots matinals i penjar l'afoto al blog. Però em temo que no existeixen (els Reis), o sigui que ja veurem..., de moment us adjunto un dibuix.

Els trobo tan imponents, tan sobris, tan elegants (els aligots). Tan originals, cadascun amb un plomatge diferent, únic, alguns més foscos, d'altres més pàl·lids (a França en diuen Buse variable, precisament). Tan i tan, que sempre se m'escapa alguna paraula de sorpresa, d'admiració, de joia, cada cop que en veig un. Què voleu que us digui, m'omple de goig creuar-me pel camí amb aquests ocells imponents, salvatges però alhora desvergonyits i de bon gaudir. Em passa sempre, cada dia, de seguida que veig un aligot aturat, no me'n puc estar d'exclamar-me.

Però aleshores passa que el nostre fill, assegut a la cadireta del darrera, amb aquella barreja de mandra i somnolència matinal, de seguida pregunta: "què és, Papa?", i si ja l'has passat de llarg, l'aligot, o està aturat en algun punt de mal observar des del seient del nen, ja has begut oli. La petita encara no està massa al corrent d'aquestes obsessions de son pare, però al gran no li en passa ni una: "Què era?" "Papa, què era?" "Per què no el veig?" "On està, què era Papa?".

No em vull estar de dir-li que era un aligot, - compartir és estimar-, però aleshores comença amb el "Per què no l'he vist, Papa?". "Què feia, Papa?". "Què estava fent, què mengen els aligots?", "On és?". Et venen ganes de girar cua i anar-lo a buscar i ensenyar-li, però també al camp els pares portem els fills a l'escola amb el temps justet... Queda la solució d'esperar que l'aligot següent aparegui prou alt i proper per ser visible des d'un punt de vista infantil, i que el puguis localitzar amb prou antelació per poder avisar amb temps la criatura perquè es prepari -és petit i encara no té clar això de la dreta i l'esquerra (com tants votants adults d'avui dia, per cert), i li has de deixar clar per quina banda apareixerà la bèstia-. Si tens sort i és a peu de carretera, pots alentir un xic la marxa però no pas aturar-te, que sino l'aligot segur que s'espanta i fuig volant: bonic de veure, amb el seu bategar imponent, però potser li acabes d'esgarrar una hora d'espera just quan el ratolí començava a treure el nas del cau, i sap greu (per l'aligot).

Aquest matí el fred del cap de setmana deu haver atuït els aligots, perquè tots els que hem vist -quatre- estaven absolutament immòbils -ostres, potser s'havien congelat?-. El darrer ens ha fet superar tots els rècords.

Estava aturat en una tanca metàlica d'aquelles per protegir les obres, en un solar en construcció just davant l'escoleta de la petita. Era un aligot molt bonic, amb el pit ben blanc. L'he vist a l'anada, abans de deixar la nena, i se m'ha escapat un "uala!". Tement que en sortir del cotxe per dur-la a classe el faria fugir, m'he inventat no sé quina excusa perquè el seu germà no quedés frustrat de no haver-lo pogut veure. He baixat del cotxe a corre cuita, "Bon dia, com ha anat el cap de setmana?", petonet, i cap al cotxe de nou a dur el gran a dalt, a l'escola, que ja fem quasi tard.

Però acabada la maniobra l'aligot seguia allà, i quan li hem passat pel davant, a mitja dotzena de metres, no més, no ha mogut ni la mirada, que tenia clavada en un punt del solar. No m'he pogut estar d'exclamar-me de nou i dir "Mira, quin aligot!". Massa tard: ja l'havíem passat de llarg, i m'ha tocat recular perquè el meu fill pogués gaudir-ne, valia la pena. Li hem tornat a passar pel davant, aquest cop marxa enrera, sense aturar-nos, i res, l'aligot allà parat. Des del cotxe l'hem vist la mar de bé, tant, que quan hem tornat a passar-li pel davant, aquest cop ja marxa endavant, no he pogut evitar fer la prova d'aturar el cotxe, i l'aligot, ni inmutar-se. L'hem mirat embadalits uns segons i vinga, cap a l'escola.

No sé què devien pensar, les mestres de l'escoleta, dels anars i venirs del cotxe d'aquest pare amb pardals -i aligots- al cap. A l'escola del gran no he gosat dir la veritat, quan m'ha tocat entrar dins l'aula a dur el meu fill a classe fora d'horari. "Perdoneu, però és que hi havia un aligot molt bonic aquí davant de l'escola".