Rèquiem pendent per una mula

Avui us presento els més estimats dels nostres altres animals, la Ramona i la Boeta.

La Ramona -aquí a l'esquerra- és la burra de la família, entesa no com a la típica parenta burra que tots tenim, sino com això: la burra de quatre potes -la somera, també se'n pot dir- que forma part de la nostra família. Des de fa... set anys ja (com passa el temps!), i esperem que per molts anys encara. La Boeta, la nostra mula, es va afegir un xic més tard, tot just uns mesos abans del naixement del nostre primer fill. Per diferents motius de pes no us n'havia parlat fins ara, d'aquests puntals familiars. Un d'ells és que, des de fa uns mesos, no les tenim prop de casa. Hi va haver canvis a cals veïns pagesos que gentilíssimament ens les havien acollides de gratis, i vam haver de dur-les a ca un amic, igualment gentil, però que viu a vint minuts -de revolts- de casa i que fa de més mal visitar. I des d'aleshores les anem a veure els caps de setmana -com qui té el nen a l'internat-, i algun dia feiner quan em puc escapar, i la relació, vulguis que no, se n'ha ressentit una mica. Espero -tant per la gent que té els nens internats, com per quan els nostres volin del niu- que això no passi amb els fills, però així com el frec fa l'afecte ("el rosse fa el carinyu", que diríem sense complexes barbarístics), també la distància es nota amb els animals...

L'altre motiu -de més pes encara- per no haver-vos parlat de la burra Ramona és, precisament, la Boeta, la nostra mula. Una mula pallaresa extraordinària, negra, molt grossa i molt noble, filla d'ase català -com els de l'enganxina- i d'euga d'aquelles molsudes del Pirineu. Una mula d'un caràcter serè i cordial, sempre disponible, pacient amb els nens i amb el meu capteniment inexpert. Us n'adjunto algunes fotografies com a exemple. La Boeta i la Ramona eren inseparables: es necessitaven i no sabien estar-se l'una sense l'altra, tot i que de tant en tant s'escapava alguna cossa. A la seva manera eren molt amigues, molt. Parlar-vos d'una sense esmentar l'altra hauria estat com parlar de l'Epi sense esmentar en Blas. Però la Boeta estava molt malalta. Molt. Molt velleta i molt malalta. I ja arrossegàvem, de fa mesos, un seguit d'ensurts -de còlics dolorosos- que cada cop semblaven abocar-la a un final inminent, que no arribava. Per això la Boeta -i de retruc, la Ramona-, no han aparegut al blog fins avui, perquè es fa difícil parlar d'un ésser estimat que és al llindar de la mort. Fins que ahir a la nit, tristament, la Boeta el va traspassar. Va ser una mort suau i indolora, amb aquella placidesa tan absurda i tan cruel de les morts programades, d'aquelles que et fan patir tot i saber que ho fas perquè no pateixi, fruit d'una decisió dificilíssima -disposar de la vida d'un ésser estimat-. Però ara s'ha acabat el patiment, el seu i en part el nostre. Ens queda la part més difícil, però: explicar als nostres fills el que ha passat. Jo que em vantava en aquest mateix blog de la tranquil·litat amb la què les criatures de casa afronten la mort -nadalenca o guineuenca- dels nostres pollastres, ara no sé gaire com explicar-los que la Boeta ja no hi és, ni hi serà mai més. Portem mesos conscienciant els nens que la Boeta és molt velleta i està molt malalta, però ara ens fa una mandra molt feixuga encarar el tema de la mort d'un animal tan viscut i tan estimat. La petita -que acaba de fer dos anys- no serà el problema, però el gran, a punt de fer-ne quatre, tindrà un disgust d'aniversari que s'anuncia gros. Ja me'n faig el càrrec que tots hem passat i passarem per morts incomparablement més doloroses, i que al cap i a la fi, la Boeta no era més que un altre animal. I així com els lectors i lectores d'aquest blog potser no haureu patit la mort de la mula de la família, segurament sí que heu passat per la mort d'un gos, d'un gat, d'un canari o potser d'un cavall, i l'heu hagut d'explicar a les vostres criatures. Per això avui més que mai, al blog hi són benvingudes batalletes, llagrimetes, consells i condols. Et trobarem a faltar, Boeta!!!