I altres animals

Toni Llobet

Ratolí 2 – Nosaltres 0 (i tot per una poma!)

Actualitzo el blog tot just per informar la meva profusa i angoixada audiència sobre l’ofensiva anti-ratolí: de moment el rosegador ens guanya de golejada. Aquest matí no n’havíem atrapat encara cap, i en canvi l’animal s’havia fotut un bon tiberi durant la nit. No han estat les peres, aquest cop –les havíem deixades cobertes amb un plat-, sino una poma que havíem badat i havia quedat tota la nit exposada a l’enemic, i que l’ha seduït més que no pas el formatge que hi havia a les trampes, d’esquer. Una deliciosa poma Fuji de can Nadal-Cabiscol de Vilanova de Segrià, per cert, una descoberta que hem fet darrerament i que ens té entusiasmats.

Tots sabem que la fruita és essencial per als nens –i per als adults- i si és de temporada, millor encara –i goso dir que si a més és ecològica, llavors ja és la “cremdelacrem”-. Però les pomes, la fruita sana per antonomàsia (“an apple a day keeps the doctor away

foto blog 4 des Zoom

foto blog 4 des

”, diu que diuen en anglès), unes vegades et surten farinoses, d’altres un xic aspres, i massa sovint desacomplexadament insípides. A casa els tenim un gran respecte, a les pomes, però tenen un no sé què d’aburrides que em sembla que els nostres fills havien copsat i, tot i menjar-ne de tant en tant, no n’eren uns grans entusiastes. En un moment donat, per animar-los a menjar-ne, se’m va acudir tallar-les en làmines i després amb el ganivet retallar-hi la silueta d’algun animal: un dofí, un peix, un elefant (amb orelles i tot! un dia en penjaré alguna foto...). Així la cosa de la poma es feia més divertida, però al final l’exigència artística dels nens s’anava incrementant i les postres acabaven sent un taller d’escultura frutícola que em robava massa temps...

Fins que hem descobert, fa poques setmanes, aquestes pomes Fuji lleidatanes. Són una cosa excepcional: dolces, sucosíssimes però amb una textura ferma, que fa goig de mastegar, fresques, aromàtiques. Els nens se les mengen amb entusiasme i sense punyetes de figuretes ni res: a quarts, directament. Amb un deliri més propi d’una llaminadura que d’una poma! I pel que sembla, els rosegadors també... ves-li a dir al nostre ratolí!

El cas és que aquesta nit serem més curosos i no deixarem cap altra cosa de menjar a la cuina que no sigui l’esquer de dins les trampes. I passi el que passi demà prometo escriure alguna cosa més interessant, més propositiva i més vinculada a la mainada, que al cap i a la fi això no és tampoc un portal sobre el control de plagues!