Quina cucada...

Si una cargolada i una garotada són, respectivament, uns tiberis a base de cargols i de garotes, una cucada hauria de ser, en català, una bona menjada de cucs. Cucs a la llauna o cucs crus, amb pa i un rajolí de llimona, tan se val. Us ho imagineu? Quin fàstic! em direu. Però per què ha de ser més fastigós engolir cucs llefiscosos que cruspir-se mol·luscs bavosos o les gònades viscoses d’un equinoderm? Pur prejudici cultural. Els cucs han de fer fàstic, per força, i sobretot a les nenes. Així com els nens han de jugar amb tractors i cotxes i elles, amb nines i cuinetes. La cantarella de sempre, ja sabeu. A casa el nostre fill al·lucina creient-se papallona i volta sense vergonya –i sense prejudicis, per ara-, amb unes ales roses, plenes de floretes, d’alguna disfressa de fada de Piterpan. No sé si és bo o dolent, per ara com ara és així i no em vull posar en un esberginyer divagant sobre les possibles conseqüències d’aquesta desviació de la norma. I la nostra filla, ja la veieu, tampoc no fa fàstics a submergir les mans a la terra, aquests dies molsuda i humida, a la recerca de cucs de terra, d’aquests lluents i esmunyedissos, que a jutjar per la quantitat amb què apareixen en una sola palada, han de ser milers al nostre hort futur. Un veritable exèrcit de bestioletes fastigoses treballant per la fertilitat. La nena les remena sense angúnia, amb fascinació verge de prejudicis absurds. Seguint les passes del seu germà, tot s’ha de dir, que en troba a grapats. Una veritable cucada.