I altres animals

Toni Llobet

Poseu-vos-hi fulles! (al jardí)

S’acaba la tardor (l’hivern no sé si acabarà de venir mai, però d’això en parlem un altre dia). De fet encara hi ha un grapat d’arbres caducifolis que es resisteixen a perdre el fullam, tot i que ja seria hora. Sigui com sigui, de fulles n’han caigut ja ha grapats, i els nens a l’escola, a banda de cantar cançons de castanyeres i altres tòpics tardorals, aquest any en màniga curta, ja han fet els típics collages de tardor amb fulles de formes diverses. Passada la fase romàntica en què la sinuosa caiguda del fullam és motiu de poesia i melancòlica admiració, ara la fullaraca ja fa nosa: s’acumula arreu i toca fer neteja.

Net, net, tot ben net, no fos cas que el cicle dels nutrients tingués la desvergonya de tancar-se i les fulles es descomposessin sota els nostres peus. Ecs! Sobre l’asfalt són relliscoses i embossen els embornals –això és cert-. Però també a la gespa dels parcs i jardins... què s’han cregut, les fullotes? no ens deixen veure la gespa de sota! A la fageda d’en Jordà o a la de santa Fe, els diumenges, encara, però en tot espai civilitzat, les fulles s’han descombrar i treure de circulació. Ni que sigui absurdament tancades dins de bosses d’escombraries, directes al contenidor genèric de rebuig. Visca l’antireciclatge! Més d’un diria, mentre tanca el contenidor: “Reciclar, jo? Tinc altres coses a fer, jo. I si als ecologistes els emprenya, que s’hi posin fulles!”.

No és mala idea, posar-s’hi fulles, al jardí. Això, queda clar, pels que tinguin la sort de tenir-ne –jardí, troç, pati, hort, qualsevol pedaç de terra val-. Hi ha una quants motius per fer-ho, però aquí ens centrarem en aquells que tenen certa relació amb les criatures.

fulles Zoom

fulles

D’entrada les fulles són un element orgànic força inofensiu. Algun nen molt petit i descontrolat se’n pot posar alguna a la boca, però tampoc no ha de ser un problema, i en canvi, un jardí amb fulles és molt més estimulant que una gespa impecable i buida. Si aconseguim superar el prejudici de veure les fulles com una cosa “bruta”, tindrem un munt de textures, formes, aromes i colors per satisfer durant una bona estona el neguit dels més petits de remenar-ho tot. A més, si enlloc d’apilar-les a la primera de canvi, les deixem esteses sota els arbres a mesura que van caient, no acumularan tanta humitat ni s’hi posaran bestioletes, i podran ser un element perquè els nens hi juguin sense més problemes. Amb el benentès que, si ens veuen recollir-les, els més crescudets de seguida voldran imitar-nos i ja els tindrem ocupats –en la línea del que comentava la Victòria dimecres passat al seu blog-.

Un cop les tenim recollides, tinc constatat que el que més els agrada als nens és tornar-les a tirar per terra. Doncs que ho facin! Agafar-ne un bon grapat, llençar-lo enlaire, tirar-lo al cap d’algú altre –ja em direu, quina agressió tan inofensiva, un atac de fulles...-, enfonsar-hi els peus, abocar el recipient sencer... Si en teniu prous (de fulles), proveu el joc infal·lible d’enterrar algun dels nens de la casa sota un piló de fulles, i veureu com s’emocionen allà sota, esperant que algú s’hi atanci per fer-li un “sustu” dels de debó...

Quan la fal·lera folial hagi acabat, i les recollim una darrera vegada, tenim una opció molt millor que llençar les fulles al contenidor, i millor fins i tot que abocar-les a la pila de compost. Es tracta de dipositar-les totes en un racó oblidat del jardí, un lloc arrecerat –que no se les endugui el vent!- i un pèl humit, a poder ser, i fora de la vista pels qui no pogueu tolerar el més mínim desordre. Un lloc on puguin romandre oblidades dies, setmanes i mesos. Seran el substrat ideal de futures exploracions, i ens oferiran, sens dubte, alguna sorpresa gratificant: des d’un bolet insospitat fins a una merla buscant-hi insectes entremig, des d’un grill de bosc fins a una serp de vidre. De moment fem la prova: totes les fulles en un racó, i d’aquí uns mesos en tornem a parlar.