I altres animals

Toni Llobet

Petit taller de fotografia de natura i família

Zoom

Hi ha moments que dius, va, m’escapo.

Dissabte a la tarda tenia mitja família fora: els dos fills grans a l’esplai del poble, la mare entretinguda amb unes veïnes i dos burros fent una travessa amb una colla d’amics amb mainada. Sol per una horeta amb la meva filla petita, d’encara no dos mesos, se’m va acudir aprofitar la deliciosa llum de la tarda per provar de fer una foto que tenia en ment des de fa dies.

Amb dues protagonistes: algú de la família, d’una banda (al fons), i de l’altra, a primer terme, un ocell menut i tafaner, la cotxa fumada. La cotxa és un ocellet parent proper del pit-roig, més discret de colors –de color sutge (d’aquí el nom) amb cul i cua ataronjats-, però també molt desvergonyit, potser més i tot. Nia sobretot a llocs rocallosos o de muntanya, i a l’hivern s’escampa arreu del país. Al nostre poble, pel que sembla, n’hi ha alguna que té intenció de quedar-s’hi a criar. I ens visita tot sovint a l’hort, a la mínima que remous un mínim la terra, la tens allà fent guàrdia, dalt la branca, canya o tanca més propera a l’abast, a punt per llençar-se sobre qualsevol cuca que hagi quedat al descobert.

Aprofitant aquest tarannà tan disponible de la cotxa –i de la meva filla també, tot s’ha de dir-, vaig fer tot el parament per fer la foto desitjada. Al fons, al camí, el cotxet de la petita aparcat. Amb un lliri entaforat en un cantó, que il·luminat pel sol minvant, va tenir un inesperat però oportú efecte hipnòtic sobre la nena –s’entreveu la seva mirada a la fotografia-. Lleugerament desviat de la línea recta entre el cotxet i un servidor, al lloc exacte per aconseguir un bon enquadrament del mànec, vaig clavar la fanga i vaig remenar una mica la terra, just a sota. I jo, amb la meva càmera compacta d’estar per casa –i per l’hort-, em vaig quedar assegut a uns pocs metres de tot plegat –a tocar dels porcs dels veïns-, quiet i callat.

Zoom

Són d’aquells moments que penses: si algú t’està mirant, pensarà que ets boig. Sort que els que em llegiu al blog no sou gent de pensament impur!

El cas és que als cinc minuts ja tenia la cotxa per allà, totalment relaxada i desacomplexada, passejant-se entre els porros –insisteixo, el nom fumada li ve del color!-. I un minut més tard ja s’havia aturat sobre el mànec de la fanga. El temps just per fer-li les tres o quatre fotos, i tornava a ser a terra per endrapar-se vés a saber quina mena de cuc. Voleiada curta i ja la tenia sobre el petit presseguer florit, a menys de dos metres de la càmera. Amb la seva silueta fosca perfilada pel contrallum del sol ponent, semblava conscient del potencial estètic de l’enquadrament, com si tingués vocació de model. Va canviar de posició dues o tres vegades, com per oferir-me el seu angle més interessant, i se’n va anar volant fins l’altra punta de l’hort.

Just en aquell instant, el poder hipnòtic del lliri blanc s’esvaïa i un lleu plor de nadó trencava la quietud de l’escena. Tocava plegar veles, amb la satisfacció d’haver atrapat un d’aquells rars moments que no s’han de deixar escapar...

Zoom