Paris sense criatures i amb altres animals

Jo també podré explicar als meus fills que vaig quedar atrapat sota el núvol de cendra volcànica, en el meu cas a París. Però us escric de la capital francesa per descobrir-vos-en un racó on, de tants animals que hi ha, et ve enyorança de criatures si, com va ser el meu cas, hi vas sense família.

Vaig viatjar a Paris dimecres passat per feina. La meva, un xic surrealista: havia de fotografiar un munt d'animals estranys per després fer-ne dibuixos per a lun llibre. El lloc: la "rebotiga" del fantàstic Muséum National d'Histoire Naturelle, una mena de soterrani gegantí d'alta seguretat, tancat al gran públic, com un pàrking del Passeig de Gràcia de tres pisos de fondària. Un magatzem ple a vessar de milions -literalment- de bèsties dissecades d'arreu del món, conservades a temperatura i humitat adequades per garantir-ne -o intentar-ho- l'eternitat. Poder-hi entrar és tot un privilegi -veieu-me sino a mi, aquí al costat, com gaudeixo fent fotos de culs de zebra-. Una experiència que malauradament no és a l'abast de tothom, però no cal lamentar-se. A dalt, en superfície, la part visitable del Museu és del tot espectacular, i més que suficient per deixar bocabadada la més insaciable de les criatures: hi ha elefants, girafes i tot tipus d'animals naturalitzats... Les exposicions temporals són sempre interessantíssimes i no hi acostuma a faltar una secció per als nens. L'edifici veí, dedicat a la paleontologia, conté tots els esquelets i bona part de les reproduccions necessaris per satisfer el més exigent dels dinosaurefílics -una fase per la que tard o d'hora acaben passant totes les criatures-. I tot plegat dins uns edificis monumentals de segles enrere, d'aquells de pedra sòbria, terra de fusta, sostre alt i grans vidrieres, de pel·lícula. De fet el cineasta francès Luc Besson acaba de rodar-hi part del seu darrer film. Però hi ha més animals, ben vius, i una colla de plantes per veure. De fet el Muséum està dins un gran parc, el Jardin des Plantes, que és un veritable calidoscopi d'arbres monumentals, arbusts i flors d'arreu del món, amb recorreguts pedagògics pensats pel públic infantil i inmensos hivernacles amb plantes tropicals. Els ocells amics són freqüents arreu, i enlloc els he vist tan refiats i de tan a la vora: merles, estornells, tudons, gaigs, mallerengues i verdums tenen al Jardin des Plantes una "distància de seguretat" molt més reduïda que als nostres parcs, i és per tant un lloc perfecte perquè els infants els puguin conèixer de ben a prop.

Per si no n'hi hagués prou, dins el Parc hi ha el petit gran zoològic de la Ménagerie, dels més antics d'Europa. Aquí no hi trobareu lleons ni elefants, però sí en canvi una colla d'animals menys clàssics -pandes menors, orangutans, panteres de les neus, ocells exòtics dins grans gàbies on podreu entrar i passejar-hi, o el simpàtic i desconegut binturong de la fotografia. Se us obre la gana i voleu seguir envoltats d'ocellam? Al restaurant de la Gran Mesquita de París -ben bé davant del Museu, a l'altra banda de carrer-, us semblarà d'estar en un local magríbí, amb molts dels pros i pocs dels contres: exotisme, ornamentació típicament islàmica, gent de tot color, un pati amb una figuera, tes, catximbes, pastissets hiperdolços i cuscús i també, a sobre les taules mateix, pardals que si et despistes et mengen de la mà. No conec cap altre local al món on els pardals siguin tan desvergonyits. Tot plegat està ben bé vora la Sena, a menys de mitja horeta xino xano de Notre-Dame, al cor de la ciutat. No és un lloc dels top-ten de París (ja sabeu, Tour Eiffel, Louvre, etc), però pot oferir-vos un parèntesi de bèsties i verdor que les criatures agrairan segur -als nens això dels monuments en massa sovint els acaba aburrint-. Tot i que ja esperava aquests dies sense nens a París, les meravelles del Jardin des Plantes (i els incontables músics i artistes de carrer de la ciutat, tot s'ha de dir), m'han fet pensar una i altra vegada en els meus fills. Serà que ja no sé estar-me sense criatures, però en aquell context em venia enyorança de les meves...