El matàrem ahir, el gall. Concretament els pollastres, i van ser tres. Eren les cinc de la tarda, fora tot era fred i quietud, la mare era a buscar els nens a l’escola i la llum s’esvaïa del jardí. Les víctimes les vaig anar agafant suaument, amb traïdoria, mentre menjaven tranquil·lament el blat de moro del vespre, com cada dia. Les vaig anar treient una a una, sortint cada vegada del recinte del galliner sense fer gaire remenament, mentre la resta de la colla gallinàcia seguia berenant sense inmutar-se. Un cop a fora, en un racó del jardí on ni tan sols els ànecs em podien veure –estic segur que ho entenen tot, i millor si no em prenen per un killer-, estirada de potes i de coll i, crac!, mort instantània. Bé, algun batec d’ales que a mi em segueix fent esgarrifança però que els experts diuen que no és més que un reflex muscular o nerviós, no sé ben bé, però no implica dolor ni sofriment. La vida del pollastre ja s’ha esvaït, la cantarella nadalenca “matarem el gall” ja s’ha fet realitat, i la vida –la nostra-, continua. Feta aquesta primera operació en la intimitat –ja se sap que les coses una mica estranyes o desagradables s’acostumen a fer en la intimitat-, comença el pollastre... però millor us en parlo en un altre post. Per si no hi arribo a temps d'escriure de nou abans... bon Nadal!
1 min
