Mallerengues 2.0: sexe i color

Si ahir us presentava aquests ocells tan simpàtics com frenètics, avui us proposo fer-hi una segona ullada, més de prop, amb més detall. He aprofitat que les mallerengues són tan familiars i agraïdes per gravar un petit video, aquest matí mateix, a casa, amb la càmera de butxaca (perdoneu la qualitat). D’aquesta manera us convido a introduir-nos en el sempre fascinant món de l’ornitologia (no faig broma, això dels ocells a molts ens fascina). Ornitologia d’estar per casa, i a l’abast dels nens. Els ocells són un grup animal divers i vistós que és, per a molta gent, la porta d’entrada al món de la natura. Els nens, però, semblen estar més interessats en bestioles més manipulables i els ocells, que tot sovint cal mirar a través d’uns prismàtics, els veuen llunyans. Jo fins els nou-deu anys els trobava un pal! Però de tot se’n pot aprendre, tant a mirar a través d’uns prismàtics (en parlaré en un altre post), com a familiaritzar-se amb els ocells com a quelcom digne de ser observat. I en això, les mallerengues, accessibles i acolorides, ens poden donar un cop de mà. Més que res, perquè observar ocells i distingir-los sigui una cosa normal, que als nens no els soni a xinès. I que si algun dia tenen ocasió d’entrar en contacte amb el món de l’ornitologia no facin com tanta gent, que em pregunta: “però realment “mires” ocells?”. De vegades em venen ganes de respondre: “i tu, de debó que et passes els diumenges al migdia tancat a casa mirant per una pantalla com una sèrie de cotxes de colors donen voltes i voltes per un circuit?”

Tornem a les mallerengues, però. La mallerenga carbonera és la més comuna de totes, de lluny. N’hi ha a qualsevol indret mínimament arbrat, inclòs el passeig de Gràcia. De la mida d’un pardal, es distingeix molt bé pel cap ben negre amb la galta ben blanca, i el pit groc amb una barra central negra –més gruixuda en els mascles, tret fonamental per distingir-los de les femelles, que a més són d’un groc més esmorteït. Mireu-vos el vídeo: es veu molt bé. De sobre mascles i femelles són d’un blau-verdós, amb una petita franja alar blanca. Algú va deixar un comentari al post d’ahir preguntant-se si no eren blanques i negres, les mallerengues: com veieu, no ben bé. Potser el nostre amic lector les confonia –el nom no sona gaire diferent, té igualment quatre síl·labes- amb les cueretes, o potser amb les orenetes (la més urbana de les quals, la cua-blanca, és en efecte blanca i negra). En parlarem en propers posts, d’aquests ocells, però us n’adjunto un dibuix per desfer malentesos.

Les mallerengues, això sí, són conegudes per la seva desvergonya. A banda d’atrevisr-se fer el niu a qualsevol orifici –sigui una caixa niu de luxe o en una bústia, una escletxa d’una paret o un forat d’un arbre- són també, com ja he dit, les primeres a explorar qualsevol tipus de menjadora. A Anglaterra, en aquells temps en què el “milk man” deixava cada matí davant de casa les ampolles de llet, hi havia mallerengues que havien après a foradar-ne la tapa metàlica per menjar-ne la crema! –ei, no us ho dic perquè jo tingui un passat britànic, ho he vist als documentals del 33, jo també-. Sense ser gregàries, de vegades es poden formar petits grups, per exemple, al voltant d’una menjadora amb cabuda per a tres o quatre ocells. Però més que fer pinya i buscar companyia, les mallerengues sembla que se suporten resignades les unes a les altres, sense desaprofitar cap ocasió per esbatussar-se. Fixeu-vos al video que adjunto: mai se n’ajunten dues a la petita plataforma de la menjadora.

Una segona espècie de mallerenga també força comuna i encara més boniqueta és la blava. És la que apareix al final del vídeo. Més arrodonida, té el cap amb una mena de barretet blau, i un antifaç, papada i collar negres sobre el fons blanc, que en conjunt li donen una expressió tota divertida. També és groga de sota, amb la franja negra més estreta, però. Menys busca-raons que la carbonera, la mallerenga blava és també una mica més exigent pel que fa a l`habitat: per entendre’ns, a Barcelona la trobarem més al Putxet que no pas a l’Eixample. Vol llocs més arbrats i frescals, si bé a l’hivern pot aparèixer un xic per tot arreu. Carboneres o blaves, les mallerengues són unes fantàstiques equilibristes que podrem gaudir mentre fan acrobàcies a les menjadores del nostre jardí o terrassa, sovint penjades caps per avall. Si puc esgarrapar una mica de temps, us en parlaré ben aviat, perquè tingueu temps de decidir quina menjadora us regaleu per Nadal, per a gaudi de tota la família!